Vora la fressa del camí esperàveu, assegut, els pensaments que us retornaven a les amples mans, després d'aixecar la pell de la terra. Les pedres, antigues per les ferides, recorden els vostres mots curulls de temps.
Silenciós, amb el gest gravat al front, reposàveu els ulls a l'enllà, que s'esdevenia. Aixecàveu la gran testa quan passàvem davant vostra tenyits d'infants.
Els vostres hiverns es van anar fent més i més llargs i se suprimiren les passes vora la casa, l'esguard des de l'entrada. Ja no vau tornar a ser feixuc d'esforç a l'hort.
Primer reclinat, el bastó i la crossa segons; un torna al seu centre. Però, si per Ventura tornés a relliscar la vostra veu per la gruixudesa de les parets qui sap quina joia reviuríem tots!
Quan la llum encara il·luminava l'estança, quan el reflex dels camps encara no feia mal als ulls, quan els núvols sabien esperar i preguntar... Ja ens van deixar els lladrucs del ca que ara hagueu, vos, marxat.
Ens despullarem de les ànsies, del silenci del veïnat i farem brotar els vostres records, els més vius.
