El jo eclipsa els camins dels altres entre els plecs
del desig i de les il·lusions. La identitat és un no cessar malgrat la
direcció del vent i un perseverar des d'un centre equilibrat, des d'un
mateix. Però hi ha una veu trencadissa que poques vegades s'escolta: la
veu de la tragèdia humana. L'existir no és un camí planer. Un es busca
fugint d'ell mateix i els altres els troba en les seves pròpies
paraules, en els seus propis actes. Som tots massa semblants.
Ni els noms ni els colors ens fan diferents. A vegades construïm la diferència per tenir motius per expressar un malestar intern, un no suportar-nos que ens mena a odiar els altres. I per això l'emperador assenyala la terra que ha de ser conquerida, el polític pensa només en el seu benestar viciós i el ciutadà de peu ofega la frustració de la rutina en els desconeguts -ignorant que són els seus semblants. Per això el nacionalisme -la ideologia de la diferència, el clam de l'eufòria irracional. la reivindicació pel que, de fet, no s'és mai- no té sentit per a mi.
I no vaig votar. Em desvinculo de la vida pública com qui es desvincula del record d'una mirada captivadora. Malgrat l'atracció, malgrat que sigui més fàcil, jo trio senders menys transitats, sentint-me torbada quan topo amb una nova presència perquè la tranquil·litat perd l'harmonia.
Volant lluny de l'estol d'ocells, enmig del silenci i la fosca, em retrobo més estranya cada dia sabent-me massa, havent memoritzat els minuts dels meus jorns. Llençant un xiscle a l'aire em deixo caure i, tement sentir l'espetec del meu cos amb la rugosa terra, alço el vol de nou. Només en moments així, reprenent la caiguda, recordo el valor de la companyia.
Va haver-hi un temps en què creia que el silenci era insubstituïble, ara penso que la tendresa és essencial, perquè àrides em semblen les paraules que comparteixo. Tot i les pors, tot i l'estranyesa de la gent, tot i ser com sóc -massa rebuscada- tinc una fe ingènua en això que en diem llenguatge. Aquest pot ser manipulat, però hi ha una subtilesa en l'expressió humana, en les intencions revestides del que és més propi d'un mateix, que em desfà la faceta euro-centrista de descendència clàssica. Perquè en la paraula, en el pensament, hi ha, concentrada, l'acció humana.
Ni els noms ni els colors ens fan diferents. A vegades construïm la diferència per tenir motius per expressar un malestar intern, un no suportar-nos que ens mena a odiar els altres. I per això l'emperador assenyala la terra que ha de ser conquerida, el polític pensa només en el seu benestar viciós i el ciutadà de peu ofega la frustració de la rutina en els desconeguts -ignorant que són els seus semblants. Per això el nacionalisme -la ideologia de la diferència, el clam de l'eufòria irracional. la reivindicació pel que, de fet, no s'és mai- no té sentit per a mi.
I no vaig votar. Em desvinculo de la vida pública com qui es desvincula del record d'una mirada captivadora. Malgrat l'atracció, malgrat que sigui més fàcil, jo trio senders menys transitats, sentint-me torbada quan topo amb una nova presència perquè la tranquil·litat perd l'harmonia.
Volant lluny de l'estol d'ocells, enmig del silenci i la fosca, em retrobo més estranya cada dia sabent-me massa, havent memoritzat els minuts dels meus jorns. Llençant un xiscle a l'aire em deixo caure i, tement sentir l'espetec del meu cos amb la rugosa terra, alço el vol de nou. Només en moments així, reprenent la caiguda, recordo el valor de la companyia.
Va haver-hi un temps en què creia que el silenci era insubstituïble, ara penso que la tendresa és essencial, perquè àrides em semblen les paraules que comparteixo. Tot i les pors, tot i l'estranyesa de la gent, tot i ser com sóc -massa rebuscada- tinc una fe ingènua en això que en diem llenguatge. Aquest pot ser manipulat, però hi ha una subtilesa en l'expressió humana, en les intencions revestides del que és més propi d'un mateix, que em desfà la faceta euro-centrista de descendència clàssica. Perquè en la paraula, en el pensament, hi ha, concentrada, l'acció humana.
