M'espero

M'espero. Estic rodejada de l'inconegut. Les coneixences són superficials, els riures alliberadors i sorollosos, les passes lentes en passarel·les que desprenen dosis supremes de velocitat, les fulles primes cobreixen grogues l'herba mentre s'obliden a la descomposició. Volo entre salts i mirades fins que m'empasso tot l'aire per, després, tornar-lo a treure lleugerament evitant torbar els pètals dels crisantems. Se senten veus que acostumen a ressonar entre les escorces dels arbres. Les paraules em són estrangeres; encara no han brotat els cereals dels camps amb versos. La vida s'allarga si la malmetem. La joventut és un declivi i una disfressa: són molts els que creuen poder ballar la melodia del silenci gràcies a un cos tens i fort. M'escapo cap a les olors del bosc, em cobreixen les fulles i m'espero. Visc l'inconegut.

Vull fer-me petita

Vull fer-me petita i seure a la vora d’un camp delimitat per roselles. Vull veure com les espigues dansen suaument i pensar –per un moment– que el blau del cel sembla no poder-se acabar. Després, perdre el món de vista entre la fressa de les branques, les olors dels arbustos i el plugim de fulles que es deixen anar. Poder deixar caure el sol en una vida sense presses, mentre camino cap a casa en una tarda estesa sobre el verd dels camps, desapareixent com l’aigua antiga d’un rierol. Un goig secret, sense nom ni rostre, una vida sencera en un instant que navega per sempre enmig de l’oblit. Contenir el blau del cel i el moviment de les espigues darrere dels ulls closos. Buscar els camins de terra per fondre-hi les passes, guardar les olors, els colors i els sons, pell endins. Algun dia tot es pansirà; potser demà, o ara. Algun dia deixaré anar les llàgrimes perquè no entendré els canvis que devasten, transporten i fan néixer. Potser hi haurà un jorn nou en què la fragilitat de l’existència se’m reveli com la raó més ferma per assumir els canvis. I es fongui el desig de ser petita.

Escriure

Escriure i escriure. ¿Qui sap com es viu? Escriure no és ajuntar paraules. Escriure és compartir. L’interior s’eixampla. Compartir és un cant a dues veus. No témer les diferències. A casa hi ha tot el món, tota la vida es deixa veure mentre caminen les hores, com una conversa pausada que obra el pit. A fora uns núvols llisquen pel cel ponent de taronja vesprada. Ara és el caliu, darrere dels vidres freds, vora la llibreta, a l’herba humida, entre la fullaraca atapeïda. Mes, escriure tots els plecs del dins que l’a-fora acull, tot allò guardat en silenci i acariciat per la brisa. Així tothom recorda una mica que, a vegades, val la pena. I viure, també.