El cel porpra –d’un violeta desfet– s’avoca a la nit
arrossegant els núvols i encenent l’horitzó amb una silueta roja. Les hores
s’escolen per les minuteres, l’ull perd credibilitat davant l’allargassada
ombra de les coses que es difumina, mesclant-se amb els temors de la
imaginació. El temps es detura en l’instant de l’eternitat per fer greu la nit
i fosc el vertiginós pas del temps: el sol surt després de la nit més llarga,
tímid i glacial. El món s’encongeix i les mirades ja no busquen enfora. El sol
s’enduu la llum amb ell, pren el color dels camps i lleva el rostre de les
coses. I en el gir del món hom retroba l’esguard manllevat durant el vespre,
sentint la frescor de la rosada i el cant matinal del cel altiu i serè.
