Sota l'opac cel de la nit

Sota l'opac cel de la nit recordo els plataners encara vius guardant la carretera amb la seva ampla ombra. Amb els anys, les marrons fulles ja no són la cruixent catifa del carrer. Els extensos troncs tacats de tebis matisos d'ocre han deixat la primera fila del paisatge; ara, vora l'asfalt s'alcen edificacions de formigó. Emperò l'escenari present als meus records ha estat esborrat. Ni el més innocent esguard pot recuperar les corregudes del vent entre els plataners; la llum ataronjada dels fanals tenyint els troncs; l'ombra de les fulles juganera amb el sol del migdia. La immensitat d'aquests arbres que et transportava, gràcies al dansar de les fulles, a llocs remots de tranquil·litat exquisida, ha expirat. Guaitar per la finestra de l'estudi sols fa créixer la impacient melancolia, fins que s'apodera del meu fitar com l'heura que s'enfila per les parets vora els jardins. El terreny que no es pot tornar a trepitjar té algú que el plora dins meu. Aparent decorat del viure esdevé transcendental per les suggerències que aconsegueix remoure dins de l'univers de la memòria.

El temps féu que la voluntat humana s'endugués també els pollancres que vorejaven l'autopista. Ni els nius als arbres ni les siluetes dels troncs van tornar a formar part del que els vidres del cotxe deixaven enrere a la nit sense retorn. Jo també vaig reduir les visites al mas de Ripollet, però ja m'havien pres el poc que, tímidament, havia entrat a formar part de la meva existència. Tot el que un dia temia perdre, malgrat l'esforç per retenir el més menut instant -l'imperi de la infantesa i la joia de cada jorn singular- es dissol a les mans del temps. Records que, si no són recuperats, es desfaran a l'oceà de les presses i d'anhels imprecisos que aqueferen a la gent.

Ja no tornaran els plataners a l'altre costat de la carretera, però jo els puc sentir de nou -en una confusió buscada inconscientment- a recer d'altres arbres. I engrandir, així, el seu antic mer paper dels plataners entre el Ripoll i el mas. Sentir-ne l'oreig als roures o pinedes que brollen vida més a prop meu. Per esquinçar l'aflicció que reté la finestra de l'estudi del mas de Ripollet. 

Sueño con navegar por mares prohibidos y abordar costas bárbaras

Sueño con navegar por mares prohibidos y abordar costas bárbaras.

Sueño con el viento salvaje rozando mi cara y envolviéndome con el manto de la soledad eterna. Quiero respirar los lamentos de las olas, surcando por la espumosa agua. Quiero pisar playas vírgenes, que sólo hayan sido vislumbradas por los párpados del sol.

Sueño con encontrar el paisaje que llene de sosiego a mi espíritu, o las aguas más rudas para pelear con los demonios de mi mente. Mas, por encima de todo, sueño con desembarcar en una orilla reinada por el silencio, coronada por tempestades abundantes y franqueada por el susurro de las interminables olas besando la arena. Su voz profunda que trae los misterios desde el interior del oscuro océano. Y escuchar.

Els records es fan presents

Els records es fan presents com un perfum conegut: després d'anunciar la seva arribada i a mesura que es va fent intens un s'hi submergeix, més o menys segons si li és agradable. I, per un moment, tot ha tornat. Els gustos antics, la vella estima per les coses, els núvols esquinçats pels raigs del sol i, per sobre de tot, la sensació general que es tenia antany del viure. El passat és reviscut mesclat amb el present, amb la nova manera de viure. En aquest retrobament un sent el gaudi del que és mer, i de poca importància són les penes que l'han dut fins en aquest moment. Perquè aquí, a l'ara, s'hi troba tot concentrat: la vida en esplendor. Aleshores, un continua endavant, no vivint atrapat en un record, ans fent memorable, pel propi esperit, cada instant. Per dur que sigui, l'existència recompensa, si no és en el present, ni en els records, un sempre pot canviar.

Triste estoy de ver tanta felicidad derrochada

Triste estoy de ver tanta felicidad derrochada. De sentir la amargura soplar por las calles y de ver la gente con sus ojos sumidos en sueños lejanos. Paso silenciosa cerca de sus miserias y evito sus miradas. Yo ando por otra senda, tan nublada, quizá, como la suya. 

Vidas rotas encuentran el placer en torcidas circunstancias. La pequeñez humana es inmensa. Todos los ríos verten hacia el mar de nombre conocido y de olas invisibles. Cuando uno está sumergido en la ofuscación no ve los acantilados ni siente el peligro. Y los días pasan sin avisar.

Mas, lo peor es deconocerse a uno mismo: haber visto tanto mundo que no seamos capaces de nombrar las propias debilidades, de recordar lo importante y de respirar con tranquilidad para que las tristezas sean más soportables, y menos tristes. O de no poder para un instante -el instante de la felicidad eterna- y sentir que no nos falta nada; que el sosiego nos abraza como el agradable sol del otoño.

Entonces, nada sería en vano, porque seríamos capaces de apreciar la vida tal y como es. Acostumbrados a vivir afligidos por nuestros errores somos ciegos a la sencillez. Pero, ¿para qué más? ¿Para sufrir?