I em vaig trobar contemplant la fermesa dels
grans, oh lledoner!
Esclaten amb mi les gotes que m’estiren la
pell, que em demanen
que em desprengui d’una feixuga càrrega, d’un
destí inexorable.
Com ombres que s’arrapen a la roba, que
m’escanyen i m’arrosseguen.
Una llibertat fatal que se’m concedí busca
alliberar-se, i esdevenir soledat
davant les consumidores mirades dels
condemnats,
dels que descendeixen amb el cap cot.
I que fàcil és el camí, tan ample, cap a la
fossa!
El mateix plor que arrenquem del silenci, en
néixer, és el dolor i la por,
és la duresa del viure. Anys que escrutem al
rostre, mancat de visió;
del temps, un aprèn a esperar després de
sembrar.
Tres cabdills es barregen, dos avancen fent
cercles i abraçant-se. Nosaltres
fugim de nosaltres, estrenyent la vida cap a
una mort coneguda,
com el bes del despertar i les llàgrimes
roents del vespre.
Llisquen, fent camí per la pell, les sagetes
de la pluja.
Avui sento com virtut i defecte són partides
per un fil de plata,
com quan la pluja em confon amb la terra que
em recull al jaç.
En navegar per aquestes ones rocoses sentia
vibrar la melodia
ensucrada de les tenebres, elles tan gèlides
que a cada pas em petrificaven.
A l’estela de llum del primer a crear un
temple de dolor
de la seva misèria, hi ha l’espurna per
saltar cap a la claredat.
Ell juga, dominat d’ofuscació, consumint ànimes de peons
inesgotables,
per fer escac al pare.
Lenta partida en què la dalla sols ens escurça ser rebuts per mans
flonges,
per paraules de creació. Desfets com cabdills rodem, sense
recordar
ni el camí ni el bell vers final per oferir.