Les golfes

L'allargassat i tort pas dels anys és una el·lipsi que danya les preuades imatges que guardo en els calaixos dels records. El sol ha rostit el marró de la fusta i les parets deixen caure l'esmalt de la pintura. Els peixets de plata es belluguen corrents quan aixeco els arxivadors plens de pols. Les rajoles han agafat el color del gris de l'abandó de tant de temps de viure junts. L'aire, estancat i condemnat a rosegar nit rere nit el passat, es fa feixuc de respirar. Rere el vidre envellit un dragó es passeja per les juntes de les pedres, buscant l'escalfor del sol. A dins, una cadira de fusta i palla resisteix totes les invisibles forces que l'acabaran derrotant. Sortosament, les aranyes no han teixit hamaques quan van d'un costat a l'altre de l'habitació. De sobte, recordo un dia qualsevol dels darrers que vaig estar escorcollant les golfes. Només em falten recordar les veus d'aquell temps, perquè la resta -meteorologia, olors, sensació de la roba sobre la pell, impressions de les velles andròmines- hi és tota. Fins i tot sento com si les parets s'estiressin i el tèrbol vidre de la finestra recobrés un to més pàl·lid, més glaçat pel blau del cel. 

A la distant i confusa alineació dels fets -com les llunyanes muntanyes d'atzur que acompanyen els viatges per carretera- tant les envellides rajoles, com les defallides parets i la porta grinyoladora de l'armari esperen -d'esperit infatigable- que els hi confiï noves experiències que seran, un dia molt remot, noves troballes. Però fins aleshores una finíssima pell de mort cobrirà la massa del temps, perquè creixi i es faci record puixant de tristesa vaga, ombrívola i duradora. 

Impressions d'un dia de novembre

El daurat sol es desfeia en el blau del cel, portant l'olor d'aquells dies antics: de dies d'infantesa. Les ombres travessaven els freds vidres de les finestres. El blau de gris dels dies acompanyava aquell novembre. L'aigua de l'estany -d'acer fos- estava calmada i reflectia els darrers colors sòlids de les fulles dels arbres. Grogs i rojos cobrien la terra humida. L'oreig tímid no gosava sacsejar les branques ni torbar l'aigua fent-la vibrar. Dura com un mirall percebia l'aigua. Temptada estava a posar els dits a dins fins a fer-los desaparèixer cap a l'altre costat del fred líquid. Però el cel serè i les muntanyes acolorides em distreien. El silenci del bosc feia més latent la presència de la groga llum del sol filtrant-se per entre els troncs dels arbres. Aquesta llançava un esguard blanc sobre el marró del sòl, apedaçant els colors d'allò que trobava. Fressa feia jo amb les passes, una fressa encoixinada per les fulles. Lentitud exigien els anys acumulats a les escorces, un temps que es podria malmetre. 

El dia breu es fon i el sol explosiona en ell mateix, cegant-se, oblidant els colors dels boscos, destenyint l'aigua i morint per totes les nits venidores. I és a la nit quan els arbres respiren, quan regne el silenci i la discreció. Els pensaments són ordenats i el degust de les impressions vençut pel son. Els eterns segons de foscor porten el so buit de la tranquil·litat del somni. El demà pesa massa, és un pensament que la nuesa de la nit no vol aixecar; és un pensament que morir es deixarà, per tal de viure el record de la saba lenta fressejar, de les fulles pàl·lides i el seu caure moribund, del vent lànguid i temerós que acarona i el record de l'aigua freda que brilla i fingeix dansar des de lluny.   

Un dia a Dublín

Recordo molts detalls i, de fet, encara m'hi passejo. Poso els peus a les humides i amples lloses que dibuixen la vorera, travessant mansanes, portes i finestres i mirades. M'aturo als parcs a agafar aire. A mirar els núvols i les seves formes quan juguen amb la llum del sol. Callo i escolto com s'escampen els crits dels ocells. Vigilo el corb al peu de l'arbre i retinc els colors de les fulles, com un bell plaer als ulls. I la brisa em duu les olors, dels til·lers i de la gespa fresca i tallada, per retenir-me quan l'hora em mana posar-me en marxa de nou.

Faig servir les dues mans per empènyer el pom de la porta i la moqueta exigeix un caminar més lent. Els graons em recorden que hi són quan cruix la fusta. Les parets blanquinoses són acollidores, fins i tot les farcides de papers plens de missatges esperançadors. La cuina és la zona més riallera: les rajoles brillen i, al lliscar-hi les potes de les cadires, se sent un petit rugit. El te amaneix les taules i perfuma els somriures i els passadissos. Amb les dues mans abraço la tassa; a fora plovisqueja, però de ben segur que el vent acabarà espantant les gotes, o elles es cansaran després de fer una mica de xivarri.

Em llenço de nou al carrer, gris el cel, disposada a caminar cap a cap lloc concret, per gust a caminar, esperonant trobar, de sobte, la calma en algun barri residencial, vora els parcs i la soledat de les tardes que es declinen lentament. De cada casa en sortirà el perfum de les menges que es preparen al caliu. Llavors enyoraré èpoques remotes, fins i tot no viscudes, i pensaré amb els de casa i intercanviaré pensaments dins la meva pròpia ment. A mi només m'espera un tros de pa per ser menjat i un llum que il·luminarà un àpat mancat d'assistents. 

Bondadoses saluden les persones grans, i alguna dona casual que sembla saludar accidentalment. La latent fressa dels cotxes m'acompanya fins a "casa". Després de sopar, ja a l'habitació, la nit cobrirà el cel, s'obriran els fanals i caurà una fina pluja molt silenciosa. Des de la finestra no podré veure les estrelles eclipsades per la llum del fanal; sinó algun avió de mirada intermitent. L'escriptori, envernissat per la làmpada, i les cortines vermelles es distancien en el seu son fred. M'embolico, fredolica, esperant que la carícia d'un raig de sol em desperti, llavors, quan la cridòria de les gavines em desorienti i cregui que estic a cent metres de les salades onades. I cercaré la platejada mar d'Irlanda.    

A mesura que s'ensopia el dia

A mesura que s'ensopia el dia s'omplia la sala, il·luminada per dues bombetes groguenques amb un deix d'enyor. La pluja, a fora, amania dolçament la nit amb por de caure. Els sofàs vells ja no s'arrugaven quan un cos s'hi incorporava, ni roncaven i els colors havien perdut. Les rajoles reflectien estranyament la llum mentre retenien les denses ombres dels presents. Van començar a brollar les paraules ofegant el temor i el silenci; la beguda fluïa més ràpida que les busques del rellotge; les siluetes s'agafaven a les parets, com el baf al vidre fred, imprimint gestos il·luminats per un llum que no escalfa. Com feres abandonades començaren a deixar anar rialles, amagant el desconsol rere cada nou esclat. Les galtes s'enrogien com el cel del ponent, fent evident l'alegria que duu l'alcohol. Els ulls brillants miraven tots al buit, però fingien mirar-se entre ells. Tot i desinhibir-se, tots eren conscients que la nuesa de les seves vides estava al caure, i tots les volien despullar, perquè els jerseis que duien només servien per amagar els plors que no trobaven consol; ni tan sols les nits més fosques i solitàries els hi semblaven dignes per amagar el cap sota el coixí i escoltar el lament ressonar de la seva ànima. Dolços al matí per alguns, alcohol a la nit per uns altres ajudava a oblidar la permanent acidesa que la vida havia adquirit. L'eufòria i la força els hi arribava a les mans i es movien brandant exageradament els braços i el cap. Els vasos es buidaven com els dies i retenien un pòsit de glopades desesperades, del desassossec per apartar-se del viure en somnis llunyans i esfumadissos. La cita dels presents era força regular, sempre sota l'entonació de les dues bombetes groguenques, amb els peus a la moqueta, els llavis humits i la gola resseca. I així es consumien, sense flames ni espases. I ves a saber quantes existències ja duien celebrant el dol de les seves animes en rotllana.

S'esdevé l'obra...

S'esdevé l'obra. Les pinzellades estenen els horitzons embellits pels prats i pels núvols. Un cel serè, d'un blau pur i infinit, ens acompanya en els dies del nostre caminar.

Els arbres es panseixen i la brisa empeny, però encara piulen, curulles de vida, al niu, les orenetes puntuals. S'acaba l'estiu i comença el declivi, vénen les primeres pluges -després d'absentar-se-, i la foscor envaeix les hores i ens crida al recer.

La maldat penetra en els homes: la mentida parla per ells i ja res els importa. Flueixen les seves vides com flamarades obstinades a devorar el buit i l'aire. Però no tots cauran a les brases, no tots.

Procura que a l'arribada de la nit la feina estigui feta. Les estrelles no s'esperen. No busquis recer enlloc: persevera, i seràs l'únic refugi. Déu és al teu pols. No necessites llàntia per llegir l'evidència, ni en la foscor més absoluta. La vida parla per si sola.

Respira i t'adonaràs que tan el rierol com les valls i les planes són una exhalació de Déu als ulls humils.

Sobre els humans i la seva degeneració

El res absolut crida a les criatures desesperades que ja no creuen. Que ja no són humans. Han abandonat el Tot i s'allunyen de les respostes, s'allunyen del seu rastre palpable i de la llibertat. 

Com partícules del res s'ajunten i es dispersen del seu centre sense ordre. Neixen dels dubtes i són el resultat de la por que neix de la soledat. Mai no s'han arribat a conèixer a ells mateixos.

Són criatures distorsionades i confoses a propòsit, per l'insult a la creació: la maldat. Són criatures covardes que es refugien en il·lusions plaents, per focs fatus que adopten les desitjades formes pels desesperats humans. 

El diable és la buidor que entra a les venes a través de la copa rogenca. S'esbrava i remou els deliris del nou titella. Crea les necessitats més inútils i fa creure que l'absurd és digne d'admiració.

Avui els ulls de l'home ja no miren l'horitzó tenyit de la verdosa i joiosa creació; les ninetes circulen amb els fluxos d'electricitat, rodolen lluny de la realitat. 

L'home és culpable de la seva perdició, de no oposar resistència, de no tenir ideals, de no tenir fe, de deixar-se seduir: l'home és culpable de la seva buidor, del seu lent endormiscament que el farà pres d'un somni fatal.  

Labrad

Españoles, escuchad los gritos fulminados y sosegados del campo. ¿Quién os dará pan si no es la tierra? El oro sólo mastica y corrompe el alma del hombre, porque las muelas del diablo es.
¡Que se acaben las misas y las fiestas, inconscientes y borrachos os dejan! Recobrad la fuerza en vuestras manos y liberad el ánimo de la ociosidad.
Escuchad, ni que sea por un instante, este eco que quiere llenaros de aire puro. Una pequeña pausa: la gran labor de una insignificante reflexión.
¡Españoles, labrad, porque la vida no os la van a regalar! Habéis muerto a los campos, habéis amartillado el silencio, habéis hartado la insaciable codicia, os habéis deshonrado... pero la guadaña del tiempo no perdona. Sus surcos en el trigo, bajo la incertidumbre del sol caliente, siembran los temores del abismo y de la ilusión: destino y vestidura que tan améis. 

IS PAIN

Sufro con sólo pronunciarte. Eres el imperio de la barbarie: acoges, en el seno de tus agitadas noches, los más innobles de entre los hombres.
Tienes los ojos vacíos de luz, se te han marchitado todas las miradas. Tu rugosa piel lleva el nombre de los resegados, de los codiciosos.
Todos tus paisajes rugen de fuego. El sol te da muerte, a ti. Demasiadas cicatrices abiertas acechan tu futuro. 
Abandonada estás, pisada y menospreciada. Ya no son lagrimosos tus ríos, ni verdes tus moradas.
Sabe a ceniza tu duro nombre. Las letras muerden la lengua: ¿van a cambiar los que te habitan? Llórales una noche más, algún niño escuchará tus sollozos.
Y si te ignoran es que poco aprecian como eres. Escóndete, huye, deslízate hacia las anchas aguas inabarcables; ellos harán silencio: el desprecio de los hombres no tiene fin.

Deja que entren las olas...

Deja que entren las olas,
deja que empapen la arena.
La sal surca la piel,
el agua araña las comisuras de la tierra.
El mar llena nuestras entrañas,
inunda todos los recuerdos bajo el sol.
Vive, y deja que el agua conquiste tu respiración.
La boca exhala aire. Tu frente es luminosa.
El agua no cesa, el mar no calla:
expulsa sus deseos y desea volver a rozar la playa.
El hombre moribundo se pierde contemplando las crestas del mar,
el mar pierde la esperanza de conquistar la tierra,
de llenarla, de recordarla sin tener que volver.


La sal ha herido nuestras piernas, el agua las abraza,
como también deshace nuestros pasos.
Lentamente, la piel es olvidada por la grandeza del mar.

Les mans roges i aspres...

Les mans roges i aspres estrenyien la pell fins a deixar entreveure els grocs tendons. Els dits mig recollits s'acostaven fins a la mà que demanava almoina de soledat; breument lliscaven per l'aire fortes i obertes pel fred moribund. Volien fer cabre dues mans petites als seus palmells calents. Els dits robustos embolcallen aquell broll petit de temor; abracen les mans petites en un tendre retrobament. Com l'estrany que recull l'inconegut desprotegit pel vent.

Sigueu una alba per la vostra memòria

Heu marxat de casa, sou massa gran per viure sola i lluny dels fills. Residència és una paraula que espanta enormement. Però a ciutat us empresonen els edificis de ciment, les riuades de gent, la pressa. El soroll us estreny la vida. Amb prou feines aneu a caminar i us passeu el dia oblidada al pis. Sí, ara viviu al costat de la vostra filla, però no és el mateix.
- Com un ocell tancat en un gàbia. - Dieu que us sentiu.
I el sol, el veieu allà? Em vau dir que en prou feines entrava un raig de llum al matí. A fora poca vida feu i podeu fer. L'estança us té presa en l'avorriment, el vostre món ja no s'estén més enllà de les amples finestres: el temps mor entre quatre parets.
- Som ocells de bosc... - I somrieu. Quanta resignació que suporteu per no ser una molèstia pels fills! Coneixen, ells, les cadenes que us agafen els peus? Saben la tristesa que lamenten els llençols que us cobreixen les nits i la porta que us separa de tot?
Us és el món, viuda estant, escàs sense l'horitzó on el sol fretura i els núvols reposen. Mes, recordeu els dies viscuts per sobre de les noves jornades inacabables! Més feixucs se us faran si no recupereu els feliços jorns que la deu de la vida us ha brollat.
Sigueu una alba per la vostra memòria. 

Rita

Rita, ja no creixen els gira-sols, ni el verd dels arbres es belluga vora del mas. La terra erma s'enfonsa, només deixa forats de pols. Els arbres, els han tallat, han desfet l'ombra del teu esguard. Allà, al revolt de l'alzinosa fresca, on et trobaves amb la veïna: caminants dels anys éreu.

Cremen, Rita, cremen els marges dels camps! Són malèvols els homes, han esperat desitjosos el teu traspàs. Retallen els camins, aixequen l'asfalt: la terra que explota d'odi. S'infla el paisatge de buits, de desert.

El cel d'aquests dies és massa blau, el vent bufa irós i el fred habita als nostres ossos. La sang coagula a les mans, fent sortir les venes.

Tot ha canviat tant, només fa un mes que vas començar a oblidar-nos.

I el sol! S'equivoca, estira el cel i brilla, amara la terra de la seva llum, de tant groc que esdevé taronja. Erra, falta molt per l'estiu.

Amb tot aquest desgavell queden, també, desordenats els meus records. Quan passo, presserosa, pel carrer busco amb la mirada, amb la mateixa amb la qual et vaig conèixer un dia d'infantesa, i espero que et giris, agafada al bastó, dreta, alçada la testa... però ningú no em llança un somriure, ningú no respon. Silenci.

Han tallat els arbres, les alzines i els roures del teu passejar, han cremat els marges dels camps. Insensats. Han buidat la terra, han perforat el seu ventre. Vora el mas tot va canviar quan vas començar a sentir l'alè finit a la pell.

Rita.

El tronc del pi caigut a terra està tot corcat per dintre. Desolat, jeu vora el carrer dels teus dies. 

El lament del retorn d'un guerrer

Guerrer nuu es desvetlla dempeus. La rosa als llavis i una creu de llum als ulls, el front s'aixeca clar, la veu alegre i la mirada com mil jacints innocents vestits de sinceritat.

L'esguard és segur. Les galtes s'enfonsen, foradades pel sol i fan caure la pell. Tot ell es revesteix de seriositat. 

Dret amb una flaca armadura, sospira en un moment de reflexió prèvia. Recull l'arma, esquitxa l'aire de ferro fent-ne brandar la fulla. La blavor del cel no es fa més respirable, gèlida i ventosa com és. 

Una mà recorda on es troba el pit, fa davallar els dits tors avall quan l'escalfor dels batecs nota. El cavall està a punt, renilla i bufa ben fort. Torna a moure la dreta, com si de sobte pensés, sense atrevir-se a tocar, en la carta que gelosament duia sota la malla: quelcom el deturava en voler rellegir els mots de la missiva. 

La silueta del sol rere els arbres era la crida que el feia llevar d'aquella terra, un déu li havia confiat un destí a la llunyania. Ja no tornaria, ja no, d'enlloc -ni de guerres ferotges, ni de nits blanques i solitàries, ni de la dissort per caure sobre un sospir-, era ell, ara, qui tornava de la terra de l'amor cap a la pàtria (un cuirassat de mort).

El guerrer ment si feixuc i penós li és el camp on vessa sang i cruix d'odi; un mor quan la dama, coneguda enmig de la tempestuosa batalla, esdevé melancolia quan el retorn a la pau la distancia.

Què són les fronteres, els vestits, les creences, les armes, les banderes oblidades a l'oneig quan, de tots els mals possibles, sorgeix l'amor entre forasters? Que caiguin i s'esmicolin totes les corones! Que les nits estrellades mai no facin matinera la sortida... en el silenci de les mirades que no poden abraçar-se hi ha més força que a les medalles d'or pesant.

Ara que tenia algú disposat a esperar; ara que estava disposat a tornar. Ara, tot deixa de ser; ara que, dissortadament, no hi ha enemic que pugui fer caure un cos abatut per la desesperació.

El trot del cavall cuita. Paisatges, vides, memòries, somnis, anhels, masses coses es deixa: l'honor enforteix el guerrer d'estigma solitària. Els pensaments callen, tots els sentiments són oblidats en el plor de la carta escrita.

Els homes que remen

El fred a les dents, escopint un alè blau sota els núvols blancs. Els avets s'estenen al llarg de l'horitzó. Muntanyes, neu i totes les passes per caminar.

A la gèlida riba els braços braus empenyen les embarcacions menudes. Baten l'aire glaçat, el reflex dels seus rostres.

El silenci timoneja, esquinçant totes les paraules desfetes en baf. Només la fusta solca l'aigua trencadissa. Les mans difícilment se separen dels rems: el fred les hi ha enganxat.

La pell s'arruga, la sang s'aglutina i el sol deixa veure un color morat quiet. Les galtes en prou feines recorden el vent que les acarona.

Com cosacs, els homes que remen s'endinsen cap als senders aquosos. Colpegen l'espuma a punt de neu. Se'ls hi estreny la pell àrida de fred. De rostre blau, els eslaus posen els peus sobre la neu verge. Enceten de nou totes les jornades d'hivern, així els hi mana la voluntat celestial.

Els ulls no s'acaben l'ample volta, les ninetes giren buscant el blanc de la llum. Les passes cruixen quan són petja a la nevada terra. Les volves s'enganxen a la cara, estronquen la respiració i fan ferida. Els músculs perden força, mancats d'escalfor com estan. La borrasca xiula a les orelles i assetja la mirada frontal.

El propi caminar és l'única melodia que fresseja arran de terra. Els arbres es belluguen en el dubte segàs del vent sec.

Fatigosos, esquitxats de gebre, esculpint camí al riu venós, enfonsant-se a la blanca catifa, respirant feblesa i anhelant un foc viril que els revifi per dintre... així avancen pel viure els navegants de les estepes russes.

El caçador

Allí, al bosc, a l'esclat del tret. Foc d'ira al jove treballador. La violència del crit, el cos xop de mort cau a terra. Una altra vegada la sang escriu el nom d'una víctima. La diana és esglai pel caçador qui, tement l'encontre, perd la força i la fatiga l'oprimeix. Gemega d'horror, el seu cos implora, plorós, per la mort d'un innocent. Les parpelles pesen, el color del món és tèrbol. Un no pot fiar-se dels anys. Quan retorna la mirada a les mans aquestes estan tenyides d'un negre massa fosc per l'home, acostumat a donar vida. El calibre fred esbotza la càlida joventut. Una arma separa dos mons, dues vides. Una bala distingeix l'home d'oci de l'home d'ofici. El mort respira l'alè del traspas, un verí que fa finar, però el caçador viu empassant-se la seva pròpia metzina cada segon.