A mesura que s'ensopia el dia

A mesura que s'ensopia el dia s'omplia la sala, il·luminada per dues bombetes groguenques amb un deix d'enyor. La pluja, a fora, amania dolçament la nit amb por de caure. Els sofàs vells ja no s'arrugaven quan un cos s'hi incorporava, ni roncaven i els colors havien perdut. Les rajoles reflectien estranyament la llum mentre retenien les denses ombres dels presents. Van començar a brollar les paraules ofegant el temor i el silenci; la beguda fluïa més ràpida que les busques del rellotge; les siluetes s'agafaven a les parets, com el baf al vidre fred, imprimint gestos il·luminats per un llum que no escalfa. Com feres abandonades començaren a deixar anar rialles, amagant el desconsol rere cada nou esclat. Les galtes s'enrogien com el cel del ponent, fent evident l'alegria que duu l'alcohol. Els ulls brillants miraven tots al buit, però fingien mirar-se entre ells. Tot i desinhibir-se, tots eren conscients que la nuesa de les seves vides estava al caure, i tots les volien despullar, perquè els jerseis que duien només servien per amagar els plors que no trobaven consol; ni tan sols les nits més fosques i solitàries els hi semblaven dignes per amagar el cap sota el coixí i escoltar el lament ressonar de la seva ànima. Dolços al matí per alguns, alcohol a la nit per uns altres ajudava a oblidar la permanent acidesa que la vida havia adquirit. L'eufòria i la força els hi arribava a les mans i es movien brandant exageradament els braços i el cap. Els vasos es buidaven com els dies i retenien un pòsit de glopades desesperades, del desassossec per apartar-se del viure en somnis llunyans i esfumadissos. La cita dels presents era força regular, sempre sota l'entonació de les dues bombetes groguenques, amb els peus a la moqueta, els llavis humits i la gola resseca. I així es consumien, sense flames ni espases. I ves a saber quantes existències ja duien celebrant el dol de les seves animes en rotllana.