El teu record cau

El teu record cau, suau, com el dia gris. M'atrapa una mirada fugaç, crec poder sentir les teves paraules escolant-se com la pluja. Aquell mot teu és aquesta gota que ara banya les teves cendres; el teu gest és la flor que s'alça; el teu esguard és el rostre que desprenen uns pètals humits. 

Recordes el cant de l'hivern vora el foc? Mesos després només em queden contades estrelles en una entera foscor. I el despertar està replet de núvols, un cel tan espès de llàgrimes que sembla desfer-se al ritme del teu somriure, ara ja solament recordat rere els vidres entelats.

Girona

Recull de pedres; cases que, vora el murmuri de l'Onyar, s'elogien el seu reflex. De fonaments ibers i romans, embastada amb murs jueus, els empedrats humits són el cau de literats.

Prats vora l'asfalt són el fil que m'hi condueixen. La nata escumosa del cel perfila els rajos de sol que l'enlluernen, tan daurada i banyada amb records i esperances.

Sols l'espurna de la calcària coneix el misteri de cada mirada que l'ha trepitjat; de cada bell que a l'Onyar es reflectí, seduït pel seu esplendor.

Descobreixo, a cada carrer, memòries eternes d'una efímera humanitat, d'un gest, de Narcís evocant el seu encís.

Querida muerte

Querida muerte, la agonía es ardiente, y tu, detrás, escondida entre mi sombra, no acabas de llevarte la cosecha. Mi traición y engaño deben ser juzgados en la celda dónde los rayos del sol son impenetrables.

El sufrimiento de vivir tiene su final material, profundo, dulce y aún más solitario. Todo se convierte en una lucha sin fin, si volviese a ver la luz de nuevo, todo volvería a ser dolor superficial... para finalidades espirituales.

Tu beso consumirá en cenizas nuestros labios, pero reservará nuestras almas en el más allá.

Querida muerte, eres la noche que tumba al día; la amante que se lleva la vida, y juntas eternizáis el amor verdadero; el llanto; la salvación; la oportunidad de purgarse; la mensajera de Dios; el cambio... otro mundo, más poesía.

Campus

Como si de repente conociera tus pensamientos. Todo está impregnado por una paz que parece celestial. Las pequeñas sombras de los árboles nos salpican, sentados uno al lado del otro, apoyando las espaldas en el tronco fuerte y derecho. Los soplos del viento se llevan la aroma de tus palabras, y el fugaz tiempo que nos empieza a arañar. Todo sucede en la nada del silencio. El sol roce, tenuemente, la hierba sembrada de flores, de oportunidades ansiosas por relucir. Esa armonía que desprende tu sonrisa, el tibio canto de leves pájaros, el confortante respaldo que alberga todas las visiones... ese pequeño instante que grabamos, que persistirá en anciana madera.

Un breve Beatus Ille con una compañía imaginaria, o la dulzura de la misma soledad.

Després de llegir Mercè Rodoreda

Cau, cau el gris del cel, els núvols desfets.

Fragments de vida corren rostre avall,

fugen de tu.

Trenques els teus llavis,

mostrant escletxes blanques de joventut.

Sospires i defuges del moment,

amb un bes moll d'amor.

Lluny, lluny,

les llàgrimes marxen del teu cos fred.

Al caliu d'uns braços que t'estrenyen,

que et criden.

L'esquena nua dibuixa la força de la nostàlgia estancada

en el teu alè de tristesa.

Allà, amb tres jacints blancs esguardant la teva figura,

et recargoles de plor, xop de soledat.

El Atardecer

Cuando la tarde consume su longitud, la brevedad del adiós se consume con un llanto de fuego, una lágrima se derrama, manchando la mejilla de las nubes. Una mancha al cielo; el fuego herve en unos labios, tierra y universo se besan. Y empieza el diluvio de estrellas, nace el temor, la oscuridad. Pecados son los ruidos que rompen el silencio de la noche. La soledad nos recluye al hogar, en el más profundo hoyo de uno mismo, dentro del vacío del yo.

Soledat

Dolça soledat,

tu que embelleixes les hores de silenci madur;

els viatges llunyans i discrets;

fas forts els instants sorollosos quan vessen les riuades de gent, 

i un resta ignorat i abandonat enmig de tothom, de tots els ignorants, dels aqueferats,... 

ets singularment solitària;

una fiblada al cor, de plàcid dolor;

un batec que sospira entre versos i corregudes;

una tempesta abans del capvespre, que permet el retrobament de l'home amb l'home solitari;

la lleu rosada que el sol arrenca dels pètals d'una rosa... 

ets tan fràgil solitud!, 

tants intenten corrompre't dels escollits, dels que inicien l'autèntic camí de l'ésser humà.

Molts prefereixen crits i soroll al teu melodiós silenci, al teu recull, 

a la teva humilitat, a la teva llum, al teu camí vers Déu.