Com em
sento? Deixo que la marea pugi perquè arrossegui tota la pena que en algun
moment de la meva vida ha marcit trossos del meu ànim. Soc, en tot. Em
considero un bri d’herba pentinat pel vent i un núvol esquinçat pel sol del
capvespre. Sí, només puc dir que això seria viure, ser. Copsar la vida, més
enllà d’un moviment involuntari. Sentir el vent, sentir-se esquinçat, notar la
marea. I viure-ho com l’acte més sacre del món. Encara que sigui la
malaltia, la pèrdua i l’engany. La vida també versa sobre això. La vida també
ho inclou. Espera, la vida és una constant; la mort, un instant. I després, més
i més. Altres oceans, altres mons. Sempre en algun racó de l’univers perquè
això no s’atura. Energia que s’expandeix i transita en les dinàmiques creatives
o il·lusòries. Això ho decideix cadascú. Jo estic a favor de la vida, de la
creació, sigui dura o pura, perquè és un gest senzill que acarona tot el que
crea. No hi ha il·lusió ni promesa que valguin, sols el que és.
