Per Ventura

Vora la fressa del camí esperàveu, assegut, els pensaments que us retornaven a les amples mans, després d'aixecar la pell de la terra. Les pedres, antigues per les ferides, recorden els vostres mots curulls de temps.

Silenciós, amb el gest gravat al front, reposàveu els ulls a l'enllà, que s'esdevenia. Aixecàveu la gran testa quan passàvem davant vostra tenyits d'infants.

Els vostres hiverns es van anar fent més i més llargs i se suprimiren les passes vora la casa, l'esguard des de l'entrada. Ja no vau tornar a ser feixuc d'esforç a l'hort.

Primer reclinat, el bastó i la crossa segons; un torna al seu centre. Però, si per Ventura tornés a relliscar la vostra veu per la gruixudesa de les parets qui sap quina joia reviuríem tots!

Quan la llum encara il·luminava l'estança, quan el reflex dels camps encara no feia mal als ulls, quan els núvols sabien esperar i preguntar... Ja ens van deixar els lladrucs del ca que ara hagueu, vos, marxat.

Ens despullarem de les ànsies, del silenci del veïnat i farem brotar els vostres records, els més vius. 

Temps

Amb un fil de veu cauen les fulles, igual que quan fas sonar els teus passos, igual. Tu ets tardor: de veu caduca, ironia, jocs de colors i persistència en demanar que algú es fixi en tu. Jo et miro mentre tu fas rodar les ninetes fosques d'una paret a una altra; et deleixes per esquivar-me. Gat de veu estrident ets. Pessiga'm fins que desperti i pugui mossegar-te: oh temps!

Escrivint puc oblidar-te

Escrivint puc oblidar-te, perquè t'allunyes de mi; la memòria ja no es resisteix per conserva-te. Però el teu crit ofega la distància, t'escoles per la tinta i llisques per tots els papers. Per això escric, cada dia, per deixar-te parlar. Buido tot el que tinc de tu, malgrat recuperar el teu tacte cada vegada que vesso mots al blanc paper, llest per oblidar-te, mentre et pronuncio eternament. 

Tardor

Es panseixen les mans dels records.
La tènue llum esquiva els anys
sense poder esperar.
Cauen els trossos de cel
entre grocs i taronges.
El vent despulla els camins fets
i les escorces amarades de melangia.

Com un home silenciós
que camina ets;
passes, i ho canvies tot
amb un gest invisible.

A u d'octubre

Un atenuant de llum passa per la finestra. De grocs tenyeix la fusta jove que mobla l’habitació. Sèpia es torna el color, tan vell de suggerir records. Les ombres de la paret creixen i s’esmicolen quan els arbres dansen. El sol es menja el verd de les fulles i, més profundament, respira per escalar per les entranyes, portes, vidres i esquerdes. Les branques comencen a congelar les seves ganes de bellugar-se. Com la pols de les estrelles –que imiten el caure dels pètals- els dies són lànguids i efímers. A vegades algun núvol esquinça el blau del cel, i de blanc que el deixa més brillen abraçats.

S’estén tota la claror com un llençol que, caient a pas de ploma, banya i reviva.

Esdevenidor

Diguem: hi ets quan et crido?

Quan tots els dies s'han post?

Quan t'amagues rere la llum?

No et sé veure, ignorant de mi!

Cauen les estrelles,

però tu ets la que menys brilla;

el més silenciós dels cants...

la soledat d'aquell que diu i,

sobretot, viu la veritat.

Malgrat la meva ceguesa, si us plau,

fes senyes als meus dits

perquè pugui trobar-te,

perquè pugui crear-te.

I els temps correran,

les flors es marciran,

les fatigues ens absorbiran,

i d'alè exhaust serem.

Tu, només les teves passes aturaran els vents i les tempestes;

com una gran clariana bufaràs

i desapareixerà la foscor de tots aquells que et puguin desxifrar.

El barquer

Entretant vingué la barca a cops de rem.

Ja feia dies que el sol no sortia,

una espessa boira havia envaït tots els camins;

Caront guardava el darrer de tots.

Vaig pujar a la vella barqueta

-n'hi havia dos més al meu costat-,

el guardià començà a batre l'aigua,

de nou, com a cada parada, amb cada visitant.

L'aigua transparent amb prou feines feia remor.

Més endavant, amagades entre els alts joncs,

tres vies separades dividien els tres passatgers.

Les dues primeres eren de terra,

on hi van desembarcar els dos companys.

Caront va endinsar-se a les aigües de la tercera,

era una riba sense límits, sense horitzó fixat.

Vaig veure una llum tímida i distant.

¿S'acabava tot allà? ¿Per què era tan tèbia la seva esplendor?

Ara ho explico sense recordar-ho. No sé d'on trec les paraules.

Tinc els ulls clucs.

Encara sento algú que fresseja i flota per l'aigua.

Esquitxes els arbres de tardor

Esquitxes els arbres de tardor. El caure de les fulles és lent com les teves parpelles. Emplenes la llum de matisos i de nostàlgies. Per les esquerdes entres, com els primers freds. T'acostes a les coses i ens lleves un somriure quan ens sembla recordar haver-te sentit en altres temps. Perquè de setembre a octubre corre la memòria com les cames nues de la canalla; juganera i fugissera pels carrers.

L'escorça madura, fatigada i vella, espera fer-te lloc perquè l'escalfis a l'hivern. Tu, Déu, gran vividor.

Vaig veure la llum de l'alba

Vaig veure la llum de l'alba,

i la mar salada acaronant la sorra.

Les estrelles s'apagaven,

només el núvols dispersos quedaven.

La sal s'havia agafat a la meva pell,

com l'estela blanca sobre l'aigua.

Blavor endins, per volar com

un colom despullat, sense ales,

volia nedar i corre fins a la fi.

De pressa, presa per les onades.

La tempesta seria crit pel gris del cel.

El far, llunyà com el sol, cec es mostraria.

Deplorable és aquesta desesperació,

seca com la sal i abastadora com la mar.

La paraula eterna

Fins i tot morint-me seguiré escrivint. La meva sang i el meu alè dibuixaran, a la basta contrada de l'aire, caràcters, que els companys mortals desxifraran. D'aquesta manera, podran reviure en la pura eternitat d'innocència. Oblidant el desig passional, però amb passió per anhelar la virtut. Recordaran injustícies passades, esdeveniments futurs ja somiats, i la majestuosa habilitat per crear el present ascendent i descendent. Besaran cada instant com si l'últim fos. Es presentaran davant del mal, en nom de la veritat suprema del bé. S'exaltaran quan la mort els abraci, sabent: que han viscut; què ha esdevingut viure: que tornen a viure rere cada canvi.

La sang s'esvairà, tenyirà les paraules amplificant la seva vibració. Omplirà l'aire del bleix reivindicatiu, per arrencar de la pell aspres tintes.

-No oblideu que l'amor, i sa importància són el petit i minuciós somriure treballador i creixent.-

Es faran grans, vells de fatiga, moriran com els infants, però ells vénen dotats d'alegria.

Tot i l'erosió de l'eternitat, la grafia perdurarà gravada a cada bri de vida.

Palabras para el resistente

Sólo ante el soplo de la muerte, en instante único, el orgullo humano se convierte en resignación cobarde.

Gritaban, tan lejos que parecía tenerlos cerca, los niños pobres que decían ser grandes. Habían perdido las letras. Mascullaban, algunos, horribles sonidos. Olvidados, todos, andaban sin conciencia, andaban sin palabras. Se resignaron a la lucha, y los Otros les robaron la conciencia. Y seguían, ambulando, distantes a su mirada.

Apenas abrir las comisuras de la boca la niebla de la barbarie se adentraba en los cuerpos. Dominados, todos, marchaban uno detrás de otros. Los pocos que veían el camino, las piedras que pisaban, envueltos en la desesperación se encontraban. Inmersos en la duda, en el dolor de la herida más grave, cogían sus fusiles y disparaban versos. Más allá de las raíces del saber, crecían con fe en el don de lo dicho, de lo escrito.

Perseguidos eran por los sembradores de la ignorancia; su lucha iba más lejos de aquellos gritos, era más profunda que su desgarrado llanto, y más fuerte que los tantos perdidos en el gran camino de la vida. Porque aquello que sus plumas empuñaban era luz, verdad que cegaba la mentira. Cultivaban a los desprovistos para que pudieran emprender una vía libre.

Te cuento, amigo, estos pasajes con palabras antiguas. Los poetas pudieron abrir muchas mentes. Pero ahora, como en las tinieblas de antaño, faltan personas que hablen, necesitamos héroes silenciosos que escriban y luchan por la verdad, por la humanidad.

El mar de entre las tierras

Acaricias el horizonte,

sin dejar de adentrarte en las entrañas de la playa.

Tu rumor es como el olvido de cien almas;

tu canto es salado, violeta, azul y blanco.

Tus alas se mueven con todos los vientos,

dando abrazos ciegos sobre tu espalda.

Y cuando el hombre te pisa,

te hiere hasta atravesarte.

Tu rugido se confunde con viento tempestivo,

tanto, que tu llanto lo arrasa todo,

y llega a los pies de los montes.

Con un gran lamento te retiras,

despacio, recogido hacia la tierra más profunda.

Un hueco llenas, estelas en ti te dibujan.

Nublado de sal danzas,

el sol te tiñe

y te aguarda en cielos despejados;

incluso se hunde detrás de ti.

Pero tú siempre estás:

allí, donde mueren los ríos,

por donde huyen los hombres,

y en los brazos de la tormenta del levante.

Aquell que fa una vida de la veritat del seu sofriment

La veritat per alè, la raó per mirada, la reflexió per aliment.

Així l’humà neix en ell per esdevindre fidel i servidor d’aquell desemparat. Si Ell donà la vida per nosaltres, ¿per què nosaltres no comprenem aquell sofriment aliè i l’acollim com si fos el primer?

La perdició no és fruit del fracàs, de l’autoexigència, sinó de la covardia, i de l’abandó d’allò innat que sovint s’oblida.

Com pot l’humà considerar-se lliure sense sotmetre’s a la llibertat, sense ser clar i amb ment ofuscada? Fins que no assolim la comprensió del “no”, el cop sec i gens indiferent de la veritat, no podrem, certament, entendre uns ulls que escruten més enllà de la compassió. No serem capaços de suportar el pes de la responsabilitat que sorgeix de la llibertat.

Però llibertat és veritat –i no llibertinatge. Perquè és un de sol qui decideix per les pròpies petjades que haurà de trepitjar. És singular, també, aquell que viu les seves paraules, aquell que fa una vida de la veritat del seu sofriment. 

Impulso romántico

El centello de las primeras gotas acompaña mis pasos que avanzan cubiertos de niebla. Los árboles esguardan mi dirección y los prados mis espaldas. Me hundo en este mar, me adentro en el basto olvido. Una pisada, un pie, el olor del bosque húmedo. Me traslado en una agitada década de tormento interior, de sangre a flor de piel… soy como el joven Werther que corre sin saber a donde, que huye de un impulso del alma. Temeroso del futuro y con el rostro grabado de un horror del pasado, me alejo, sin destinación, de algo personal, de un sentimiento desconocido. Mis sordos pasos coinciden con algún titubeante canto perdido. Un grito alegre de un niño, un dulce pájaro, el viento… Y corro incesantemente. Más lejos, más me encuentro en medio de la incertidumbre del bosque. Muerte, ¿a dónde estás? ¿La vida? Un error, una agonía. Las ramas cortan mi silueta, se interponen en mi travesía. Sin aliento aparezco delante de un campo verde y crecido. Mi cuerpo vacila y se deja caer. La repentina aparición de las espigas luchando para su dorada conversión estorbó mi ansiedad. Mis deseos se rompieron como los cristales de una ventana. Y pude ver más allá, pude respirar el aire del exterior. Mi físico desaparecía, mi mente era tan grande y ligera que podía abarcar todo el paisaje. Unos tímidos rayos trazaban los últimos detalles de vida. Me había encontrado con el mundo. 

Como Horacio en el despertar

El sol penetra tímidamente en la estancia. Una luz muy blanca se confunde con las paredes salinas. El vaivén del aire cosquillea las cortinas de lino, dejando ver un mar de primavera cubierto por un cielo azul. Como botones de una blusa, entran volando los pétalos del manzano. Estos perfuman, con juegos de sombras, la estela de luz que van recorriendo. Mientras él, tumbado en su cama, empieza a entreabrir los ojos pesados de tanto soñar. Aquella aroma de vitalidad que se apodera de su cuarto trae consigo recuerdos de los inalcanzables años de la niñez, tan etéreos como la esencia que abraza las flores, o la tibia prisa del viento. Aparta las sábanas sin esfuerzo y, de pie, se acerca al ventanal. Allí siente, y nota, un festín de paz, la luz dibujando su silueta, el Ponente bañándole y mezclándose con su cara. Se esparce el pelo con las manos, deseando congelar el rescoldo y la vida de semejante instante. Musitan, lejos, pájaros con plumaje de melocotón; silban cantos de alegre esperanza, inmiscuidas, las melodías, en boca de los aúllos del temor.
Se reclina y saca la cabeza para absorber con más intensidad el momento. Cuando Apolo empieza a resquemarle la piel, se refugia del sol. Se viste y prepara para la nueva jornada, al mismo tiempo que se despide, con desaliento, de aquel sorbo de abril, de aquel gozo de tranquilidad.

El sender del peó

I em vaig trobar contemplant la fermesa dels grans, oh lledoner!

Esclaten amb mi les gotes que m’estiren la pell, que em demanen

que em desprengui d’una feixuga càrrega, d’un destí inexorable.

Com ombres que s’arrapen a la roba, que m’escanyen i m’arrosseguen.

Una llibertat fatal que se’m concedí busca alliberar-se, i esdevenir soledat

davant les consumidores mirades dels condemnats,

dels que descendeixen amb el cap cot.

I que fàcil és el camí, tan ample, cap a la fossa!

El mateix plor que arrenquem del silenci, en néixer, és el dolor i la por,

és la duresa del viure. Anys que escrutem al rostre, mancat de visió;

del temps, un aprèn a esperar després de sembrar.

Tres cabdills es barregen, dos avancen fent cercles i abraçant-se. Nosaltres

fugim de nosaltres, estrenyent la vida cap a una mort coneguda,

com el bes del despertar i les llàgrimes roents del vespre.

Llisquen, fent camí per la pell, les sagetes de la pluja.

Avui sento com virtut i defecte són partides per un fil de plata,

com quan la pluja em confon amb la terra que em recull al jaç.

En navegar per aquestes ones rocoses sentia vibrar la melodia

ensucrada de les tenebres, elles tan gèlides que a cada pas em petrificaven.

A l’estela de llum del primer a crear un temple de dolor

de la seva misèria, hi ha l’espurna per saltar cap a la claredat.

Ell juga, dominat d’ofuscació, consumint ànimes de peons inesgotables,

per fer escac al pare.

Lenta partida en què la dalla sols ens escurça ser rebuts per mans flonges,

per paraules de creació. Desfets com cabdills rodem, sense recordar

ni el camí ni el bell vers final per oferir. 

La guerra

Temeroso escucho los sollozos de un niño. No cesan, como los disparos, el horror, la sangre, la muerte... Todos los prematuros cadáveres están bañados del olor de la guadaña. Pero los de las condecoraciones se frotan las manos, su baño será dorado. Hay una muchacha que me mira con los ojos lluviosos: "Mata a los gordos, a los que matan a mi familia. Elimina al horror y la muerte." Me recorre un escalofrío y me silban los oídos, sus palabras aún sugieren más maldad. Intento calmarla: "Si uso mi rifle el mal seré yo, la muerte y el horror". "No es justo". Prosigue. "Y Dios, ¿dónde se halla?" Su voz quebrada me duele, es impotencia. "Los hombres somos libres. Utilizamos la libertad que Dios nos concedió. Deberías preguntarte por el hombre que se cree dios y reparte armas. Por los que las cogen, por los que disparan a sus primos y hermanos... Hay hombres que quieren ser hijastros del demonio. Pregúntate, también, si esta lluvia, estas pesadas gotas, no son las lágrimas de Dios que llora por sus hijos." Ella mira a su alrededor con la cara empapada. Sus rodillas se hunden en el barro y cubre su rostro con sus pequeñas manos.

Triste escucho los sollozos del mundo. Por suerte, la lluvia y el frío han dañado parte de mi munición. No quiero que nadie derrame más lágrimas por algo que puedo evitar.

Conversación I

Marcos: Señor, no me gusta el mundo.

Rafael: ¿Podéis vos explicarme?

Marcos: Extraño belleza entre el gris de la ciudad; busco libertad entre seres condenados; siento angustia comiendo basura; se me estremece el corazón con el dorado y el billete de la hipocresía; sólo encuentro corazones vacíos de amor y llenos de ira; oscurecen mis ojos de llanto viendo maldad,... la tierra está sepultada de sangre.

Rafael: ¿Y vuestra vida?

Marcos: Un desierto. Necesito razones para continuar, para tener fe con lo que hago. Ya no tengo esperanzas de que algo pueda cambiar... algún día...

Rafael: Mostráis mucha pasividad. ¿Dejaréis que el odio domine vuestro días; que la carne derramada sean vuestras visiones; alimentaréis la codicia del que os ata; forjaréis vuestras propias cadenas; callaréis delante de la injusticia? ¿Seréis cobarde? ¿Huiréis de la dureza de la vida? ¿Reafirmaréis vuestro silencio? Si humano sois, utilizad vuestra razón, escuchad el corazón, y trabajad con manos desnudas.

Marcos: Señor, difícil tarea me pedís. Me rodea la duda. Tengo miedo, no quiero ser mal visto, incluso vendería mi libertad por ser uno más sin destacar.

Rafael: Entonces, largaros. No perdáis el tiempo. Venderos el alma y condenaros a un eterno infierno sin paz. Vos mismo ignoráis vuestras palabras.

Marcos: No quiero sufrir. Me niego a sentir más dolor.

Rafael: Pero habéis elegido, y ya debéis saber qué deseáis. Cómo vosotros mismos os condenáis.

Marcos: Señor, quiero que me ayudéis, no quiero ser cenizas ni cena de un fuego de ilusiones falsas. Perdonad mi insolencia, dadme una oportunidad, por favor.

Rafael: Cambiad el guión de vuestra historia, y cambiaréis la obra.

Poe

Las cortinas no dejaban que Poe escuchara la luz del mundo. Cada nube gira en torno de sí misma, pero Poe callaba sus sentimientos y apaciguaba las palabras. Evitaba la luna y se escondía tras los largos ventanales de su habitación. Las estrellas, incluso, se habían dibujado en el techo debido a la humedad.

Era ya tarde cuando Poe, cansado de la víbora de su sombra, se disponía a cantar su melancólica composición para la noche. En cada atardecer conocía, irrepetiblemente, la soledad, siendo él un muchacho encerrado en el vacío de cuatro paredes rugosas. En esos muros su sombra era juguetona con la luz del sol, bailaba y aterraba a Poe con sus propias pesadillas, anticipando la noche.

En la lánguida brevedad del atardecer narraba sus pensamientos en los papeles ceniceros con montones de lápices pequeños. Poe era capitán sin tripulación. A veces dudaba de su rumbo. No deseaba para nada compañía, él era su subordinado más fiel. Provisiones de agua y restos de comida es todo lo que rescató de la bodega, era su más preciado tesoro en su travesía.

Fue muy repentino, Poe se encerró en su habitación tras una discusión, y decidió zarpar del mundo mediante su imaginación acostada cerca de la ventana, como si fuera un cuadro del mundo. Un mundo muy lejano, ya, para Poe.

Cantuseaba estribillos de las frases que soltaba con su llanto. La noche era el gran momento para desafiar la tenebrosa oscuridad; recogido y sentado en un recodo, el más oscuro en cada singular noche, combate la ausencia de luz con los guerreros alados de su ingenio.

Y así, con lagrimosos días y veladas nocturnas, la juventud de Poe quería consumirse. El muchacho odiaba la hipocresía y el mundo de apariencia que envuelven a los adultos; como buitres que degustan cadáveres de su ira… seres de cobardía muy lejos de un fruto que, a diferencia de ellos, empieza a madurar por dentro con un soplo, la dureza del vivir, hasta que la luz realza su dulzura y sus colores vivos.

Poe, el marinero soñador, amarró el barco de sus convulsiones donde la vida ya no podía broncearlo ni permitirle brotar como flor majestuosa.

11 de copes

Renilla el cavall aixecant les potes del davant. El genet dels cabells daurats eleva el braç que no agafa amb força les brides. Al capdamunt sosté una copa vermella amb sanefes d’or i turqueses que la van brodant d’elegància. A dins, un morat vi s’hi banya joiós. Els peons, els plebeus, s’inclinen, amb els genolls a terra, davant del noble que aguanta la copa alçada:

-Jureu-me fidelitat, treballeu per mi i, sobretot, no em qüestioneu. No apliqueu el dubte sobre el meu poder. I us concediré l’abundància de les vinyes i les menges dels nostres camps i el bestiar. Us ompliré el paladar si eixugueu la ment.

L’ànim dels súbdits s’inclinà a realitzar esforços per aconseguir aquella fita. Cap d’ells no va subestimar la gola per donar pas al lliure pensament. Ningú no menyspreà la sang que els brindava la copa, ni tan sols el daurat llautó que cobria el serè rostre del cavaller: ell tan encertat per acabar amb el miserable plebeu, qui solament es mou pel plaer suggerit per Dionís.

I al llarg dels mil·lennis, l’esclavitud de la majoria fa palesa l’efecte del demoníac verí. Aquest corre per les venes més de pressa que el Sant Greal de l’Humil.

Para la obra de tu palabra

Mis lágrimas rojas derraman la podredumbre de la vida humana. Un vals de muerte, una cadena atada a la utopía del sueño de vivir. Quisiera olvidar el deseo y ser como el aire: extendido, libre, puro, esencial... para la obra de tu palabra. Sería nube, sería idea, podría traer recuerdos y nostalgia. Como lluvia salpicaría el mundo para venerarlo de esperanza. 

Volando, muriendo y dando vida a tus leales y desleales, les mostraría tu dorada visión fundida en sus huesos.

Pero ellos, débiles, bastardos de palabra, son cegados por sus manos, tendidas, estas, preparadas para tormentar el pensamiento con una sutil droga que les genera ilusión y placer.

¡Tus hijos, mudos de vocablos, se llenan la boca de gritos! ¡Tus malditas criaturas te niegan! Háblales a los oídos; susúrrales vida en sus manos; musítales verdades con tus ríos, árboles y aves en los cielos. A ver si despiertan y aprenden a pronunciar tu nombre con su don de razón.

Destí

La tinta cau i amara, com el so de cada tecla, un paper que prova de marxar volant. Aquest pes, aquesta sang el priven del gest, ell hi és sencer, però mutilat de moviment. El negre de blau traspassa el seu cos i corre a atrapar-lo tot ell. El piano combat, com el full, amb el silenci, amb l'espessa foscor del destí.

Mar

La brisa canta com el mar, i el sol és aspre com la sal. L'ombra m'aixopluga, com el mar de l'aire, com el blau de l'aigua que ressalta els colors. El sol cau i, encrespat, danya la mirada, ell tan lluent com la sal. Amb aquest regust de sobrietat s'imposa per colar-se entre els moviments de l'aigua. Plora, el sol, per no arribar al fons fosc de l'oceà, i en camí hi deixa les seves llàgrimes denses i resseques, perquè ofeguin d'aigua la seva enyorança. Cada gra de sal recorda a un diamant de sol navegant a l'ombrívol oreig del mar.

Pluja

Em recullo, de genolls, mentre esquinces l'aire.

No deixes res indiferent: lleves el perfum de les roses,

apagues la llum, encens els colors, ressegueixes el tronc de l'om.

Prens aquella capa resseca pel sol i fas renéixer el món.

T'observo des de la finestra, oberta, i m'evoco al món per esclatar, com fas tu,

amb el terra, i així, poder desprendre'm de tot, recoberta de tu.

El teu record cau

El teu record cau, suau, com el dia gris. M'atrapa una mirada fugaç, crec poder sentir les teves paraules escolant-se com la pluja. Aquell mot teu és aquesta gota que ara banya les teves cendres; el teu gest és la flor que s'alça; el teu esguard és el rostre que desprenen uns pètals humits. 

Recordes el cant de l'hivern vora el foc? Mesos després només em queden contades estrelles en una entera foscor. I el despertar està replet de núvols, un cel tan espès de llàgrimes que sembla desfer-se al ritme del teu somriure, ara ja solament recordat rere els vidres entelats.

Girona

Recull de pedres; cases que, vora el murmuri de l'Onyar, s'elogien el seu reflex. De fonaments ibers i romans, embastada amb murs jueus, els empedrats humits són el cau de literats.

Prats vora l'asfalt són el fil que m'hi condueixen. La nata escumosa del cel perfila els rajos de sol que l'enlluernen, tan daurada i banyada amb records i esperances.

Sols l'espurna de la calcària coneix el misteri de cada mirada que l'ha trepitjat; de cada bell que a l'Onyar es reflectí, seduït pel seu esplendor.

Descobreixo, a cada carrer, memòries eternes d'una efímera humanitat, d'un gest, de Narcís evocant el seu encís.

Querida muerte

Querida muerte, la agonía es ardiente, y tu, detrás, escondida entre mi sombra, no acabas de llevarte la cosecha. Mi traición y engaño deben ser juzgados en la celda dónde los rayos del sol son impenetrables.

El sufrimiento de vivir tiene su final material, profundo, dulce y aún más solitario. Todo se convierte en una lucha sin fin, si volviese a ver la luz de nuevo, todo volvería a ser dolor superficial... para finalidades espirituales.

Tu beso consumirá en cenizas nuestros labios, pero reservará nuestras almas en el más allá.

Querida muerte, eres la noche que tumba al día; la amante que se lleva la vida, y juntas eternizáis el amor verdadero; el llanto; la salvación; la oportunidad de purgarse; la mensajera de Dios; el cambio... otro mundo, más poesía.

Campus

Como si de repente conociera tus pensamientos. Todo está impregnado por una paz que parece celestial. Las pequeñas sombras de los árboles nos salpican, sentados uno al lado del otro, apoyando las espaldas en el tronco fuerte y derecho. Los soplos del viento se llevan la aroma de tus palabras, y el fugaz tiempo que nos empieza a arañar. Todo sucede en la nada del silencio. El sol roce, tenuemente, la hierba sembrada de flores, de oportunidades ansiosas por relucir. Esa armonía que desprende tu sonrisa, el tibio canto de leves pájaros, el confortante respaldo que alberga todas las visiones... ese pequeño instante que grabamos, que persistirá en anciana madera.

Un breve Beatus Ille con una compañía imaginaria, o la dulzura de la misma soledad.

Després de llegir Mercè Rodoreda

Cau, cau el gris del cel, els núvols desfets.

Fragments de vida corren rostre avall,

fugen de tu.

Trenques els teus llavis,

mostrant escletxes blanques de joventut.

Sospires i defuges del moment,

amb un bes moll d'amor.

Lluny, lluny,

les llàgrimes marxen del teu cos fred.

Al caliu d'uns braços que t'estrenyen,

que et criden.

L'esquena nua dibuixa la força de la nostàlgia estancada

en el teu alè de tristesa.

Allà, amb tres jacints blancs esguardant la teva figura,

et recargoles de plor, xop de soledat.

El Atardecer

Cuando la tarde consume su longitud, la brevedad del adiós se consume con un llanto de fuego, una lágrima se derrama, manchando la mejilla de las nubes. Una mancha al cielo; el fuego herve en unos labios, tierra y universo se besan. Y empieza el diluvio de estrellas, nace el temor, la oscuridad. Pecados son los ruidos que rompen el silencio de la noche. La soledad nos recluye al hogar, en el más profundo hoyo de uno mismo, dentro del vacío del yo.

Soledat

Dolça soledat,

tu que embelleixes les hores de silenci madur;

els viatges llunyans i discrets;

fas forts els instants sorollosos quan vessen les riuades de gent, 

i un resta ignorat i abandonat enmig de tothom, de tots els ignorants, dels aqueferats,... 

ets singularment solitària;

una fiblada al cor, de plàcid dolor;

un batec que sospira entre versos i corregudes;

una tempesta abans del capvespre, que permet el retrobament de l'home amb l'home solitari;

la lleu rosada que el sol arrenca dels pètals d'una rosa... 

ets tan fràgil solitud!, 

tants intenten corrompre't dels escollits, dels que inicien l'autèntic camí de l'ésser humà.

Molts prefereixen crits i soroll al teu melodiós silenci, al teu recull, 

a la teva humilitat, a la teva llum, al teu camí vers Déu.

Elegia al germà

Gèlids són els peus que trepitgen la terra.

Com la seva corona, tot el fa sagnar.

Avança, mig nu, per la senda encomanada.

La boira cobreix la seva figura.

No es creua ningú al seu pas.

Ja no hi ha un riu sa que fressegi,

ni peixos per alimentar l'humil servidor.

Tot just clareja. Tot ell alena els cants.

Silenciosos són els plors, nostàlgiques les mirades.

El fred cobreix les seves espatlles

que agonitzen del llegat humà.

Sagnant les mans pressenten, com el rovell,

l'encarnació de la pena.

La llum i el canvi resideixen vora la llar,

en els que fan burla mentre el plat fumeja,

als que manipulen la paraula,

als que fulminen en nom de la vida,

als que fan gran el dia per oblidar,

i a tots els que no saben en quin camí elevar-se.

Ell encara llagrimeja en cada naixement.

Déu, un esquitx

Qui coneix la tèbia llum del capvespre? Aquell que ha vist morir el món un dia, rere un altre.

Eixugo les llàgrimes blaves d’un nen… diu que plora perquè ha vist molta llum: “Déu és com un esquitx”. Unes gotes de fe li feien brillar els ulls innocents. “La rosada matinera, una fina pluja de primavera, les primeres aquarel·les de nit al cel…” Mentre la pell fina de la galta acollia aquell camí de nostàlgia. “Quan estàs vora l’estany i acostes la mirada perquè el teu reflex te la torni… una lleu gota et frega la galta, fina com un àngel, i tots els peixos es belluguen en el silenci de l’aigua.” Sembla un nen gran, o un petit alat. “I no veus cap causa, entens que tot és fruit d’una gran inspiració.” Un núvol es passeja davant del sol. Una tèrbola claror tenyeix l’escena. “A vegades ploro i no sé per què. Però segur que em saludà, em vigila. Ahir es va barrejar entre les fulles del jardí, com una cuca de llum.”

Insistent i perseverant a la veritat. Perquè les ombres acompanyen al sol, les estrelles i el mirall de la lluna a la nit.

Unes paraules que es removien dins meu temps ençà

Profund és el buit que m’engoleix en una nit sense estrelles, el fred em glaça la respiració i la tristesa dels fanals solament em suggereix el camí cap a la pols que ens compon. N’il·luminen el camí. Congelat i obscur és el sender més ample cap a les brases dels ressegats. Un buit de pluja plora per les ànimes venudes i em crema amb les gotes resseguint-me el rostre. M’empapen la mirada de dubte, em xiuxiuegen ocupacions i projectes... vida. Però els llavis, ja sagnants, confessen no haver predicat la veritat dia i nit com l’enviat. Abord d’un cop sec, un fil de plata penja tant fràgil com l’últim sospir. I el sentiment d’emprendre un viatge sense retorn, de romandre en un etern silenci, com una rosa blanca closa i eteri que, amb un oreig angèlic, reposa al jardí del senyor.