11 de copes

Renilla el cavall aixecant les potes del davant. El genet dels cabells daurats eleva el braç que no agafa amb força les brides. Al capdamunt sosté una copa vermella amb sanefes d’or i turqueses que la van brodant d’elegància. A dins, un morat vi s’hi banya joiós. Els peons, els plebeus, s’inclinen, amb els genolls a terra, davant del noble que aguanta la copa alçada:

-Jureu-me fidelitat, treballeu per mi i, sobretot, no em qüestioneu. No apliqueu el dubte sobre el meu poder. I us concediré l’abundància de les vinyes i les menges dels nostres camps i el bestiar. Us ompliré el paladar si eixugueu la ment.

L’ànim dels súbdits s’inclinà a realitzar esforços per aconseguir aquella fita. Cap d’ells no va subestimar la gola per donar pas al lliure pensament. Ningú no menyspreà la sang que els brindava la copa, ni tan sols el daurat llautó que cobria el serè rostre del cavaller: ell tan encertat per acabar amb el miserable plebeu, qui solament es mou pel plaer suggerit per Dionís.

I al llarg dels mil·lennis, l’esclavitud de la majoria fa palesa l’efecte del demoníac verí. Aquest corre per les venes més de pressa que el Sant Greal de l’Humil.