Deja que entren las olas...

Deja que entren las olas,
deja que empapen la arena.
La sal surca la piel,
el agua araña las comisuras de la tierra.
El mar llena nuestras entrañas,
inunda todos los recuerdos bajo el sol.
Vive, y deja que el agua conquiste tu respiración.
La boca exhala aire. Tu frente es luminosa.
El agua no cesa, el mar no calla:
expulsa sus deseos y desea volver a rozar la playa.
El hombre moribundo se pierde contemplando las crestas del mar,
el mar pierde la esperanza de conquistar la tierra,
de llenarla, de recordarla sin tener que volver.


La sal ha herido nuestras piernas, el agua las abraza,
como también deshace nuestros pasos.
Lentamente, la piel es olvidada por la grandeza del mar.

Les mans roges i aspres...

Les mans roges i aspres estrenyien la pell fins a deixar entreveure els grocs tendons. Els dits mig recollits s'acostaven fins a la mà que demanava almoina de soledat; breument lliscaven per l'aire fortes i obertes pel fred moribund. Volien fer cabre dues mans petites als seus palmells calents. Els dits robustos embolcallen aquell broll petit de temor; abracen les mans petites en un tendre retrobament. Com l'estrany que recull l'inconegut desprotegit pel vent.

Sigueu una alba per la vostra memòria

Heu marxat de casa, sou massa gran per viure sola i lluny dels fills. Residència és una paraula que espanta enormement. Però a ciutat us empresonen els edificis de ciment, les riuades de gent, la pressa. El soroll us estreny la vida. Amb prou feines aneu a caminar i us passeu el dia oblidada al pis. Sí, ara viviu al costat de la vostra filla, però no és el mateix.
- Com un ocell tancat en un gàbia. - Dieu que us sentiu.
I el sol, el veieu allà? Em vau dir que en prou feines entrava un raig de llum al matí. A fora poca vida feu i podeu fer. L'estança us té presa en l'avorriment, el vostre món ja no s'estén més enllà de les amples finestres: el temps mor entre quatre parets.
- Som ocells de bosc... - I somrieu. Quanta resignació que suporteu per no ser una molèstia pels fills! Coneixen, ells, les cadenes que us agafen els peus? Saben la tristesa que lamenten els llençols que us cobreixen les nits i la porta que us separa de tot?
Us és el món, viuda estant, escàs sense l'horitzó on el sol fretura i els núvols reposen. Mes, recordeu els dies viscuts per sobre de les noves jornades inacabables! Més feixucs se us faran si no recupereu els feliços jorns que la deu de la vida us ha brollat.
Sigueu una alba per la vostra memòria. 

Rita

Rita, ja no creixen els gira-sols, ni el verd dels arbres es belluga vora del mas. La terra erma s'enfonsa, només deixa forats de pols. Els arbres, els han tallat, han desfet l'ombra del teu esguard. Allà, al revolt de l'alzinosa fresca, on et trobaves amb la veïna: caminants dels anys éreu.

Cremen, Rita, cremen els marges dels camps! Són malèvols els homes, han esperat desitjosos el teu traspàs. Retallen els camins, aixequen l'asfalt: la terra que explota d'odi. S'infla el paisatge de buits, de desert.

El cel d'aquests dies és massa blau, el vent bufa irós i el fred habita als nostres ossos. La sang coagula a les mans, fent sortir les venes.

Tot ha canviat tant, només fa un mes que vas començar a oblidar-nos.

I el sol! S'equivoca, estira el cel i brilla, amara la terra de la seva llum, de tant groc que esdevé taronja. Erra, falta molt per l'estiu.

Amb tot aquest desgavell queden, també, desordenats els meus records. Quan passo, presserosa, pel carrer busco amb la mirada, amb la mateixa amb la qual et vaig conèixer un dia d'infantesa, i espero que et giris, agafada al bastó, dreta, alçada la testa... però ningú no em llança un somriure, ningú no respon. Silenci.

Han tallat els arbres, les alzines i els roures del teu passejar, han cremat els marges dels camps. Insensats. Han buidat la terra, han perforat el seu ventre. Vora el mas tot va canviar quan vas començar a sentir l'alè finit a la pell.

Rita.

El tronc del pi caigut a terra està tot corcat per dintre. Desolat, jeu vora el carrer dels teus dies. 

El lament del retorn d'un guerrer

Guerrer nuu es desvetlla dempeus. La rosa als llavis i una creu de llum als ulls, el front s'aixeca clar, la veu alegre i la mirada com mil jacints innocents vestits de sinceritat.

L'esguard és segur. Les galtes s'enfonsen, foradades pel sol i fan caure la pell. Tot ell es revesteix de seriositat. 

Dret amb una flaca armadura, sospira en un moment de reflexió prèvia. Recull l'arma, esquitxa l'aire de ferro fent-ne brandar la fulla. La blavor del cel no es fa més respirable, gèlida i ventosa com és. 

Una mà recorda on es troba el pit, fa davallar els dits tors avall quan l'escalfor dels batecs nota. El cavall està a punt, renilla i bufa ben fort. Torna a moure la dreta, com si de sobte pensés, sense atrevir-se a tocar, en la carta que gelosament duia sota la malla: quelcom el deturava en voler rellegir els mots de la missiva. 

La silueta del sol rere els arbres era la crida que el feia llevar d'aquella terra, un déu li havia confiat un destí a la llunyania. Ja no tornaria, ja no, d'enlloc -ni de guerres ferotges, ni de nits blanques i solitàries, ni de la dissort per caure sobre un sospir-, era ell, ara, qui tornava de la terra de l'amor cap a la pàtria (un cuirassat de mort).

El guerrer ment si feixuc i penós li és el camp on vessa sang i cruix d'odi; un mor quan la dama, coneguda enmig de la tempestuosa batalla, esdevé melancolia quan el retorn a la pau la distancia.

Què són les fronteres, els vestits, les creences, les armes, les banderes oblidades a l'oneig quan, de tots els mals possibles, sorgeix l'amor entre forasters? Que caiguin i s'esmicolin totes les corones! Que les nits estrellades mai no facin matinera la sortida... en el silenci de les mirades que no poden abraçar-se hi ha més força que a les medalles d'or pesant.

Ara que tenia algú disposat a esperar; ara que estava disposat a tornar. Ara, tot deixa de ser; ara que, dissortadament, no hi ha enemic que pugui fer caure un cos abatut per la desesperació.

El trot del cavall cuita. Paisatges, vides, memòries, somnis, anhels, masses coses es deixa: l'honor enforteix el guerrer d'estigma solitària. Els pensaments callen, tots els sentiments són oblidats en el plor de la carta escrita.