Cuidar ens fa humans

La cura envers els altres ajuda a la societat, als interpel·lats a cuidar, a recuperar l’ètica. Quan cuidem altres persones tenim sentiments d’humilitat, respecte i comprensió per aquells que ens envolten. Perdem l’orgull, ens tornem més humans quan atenem el nafrat, el vell, el moribund, el malalt, el que no es val per si mateix. És com si cuidéssim una versió nostra que està per venir. Però ens dol o fastigueja fer-ho perquè no ens agraden la debilitat o les diferències. Qui té por dels infortunis de la vida és afeblit per l'angoixa i desvalgut davant dels canvis i accidents fisiològics, ja que no ha enfortit l'esperit per deixar enrere la joventut i la salut. Potser cuidar una planta i un animal són passos que ens poden ajudar a reconciliar-nos amb les altres persones, però és cuidant els altres que aprenem el valor de la vida, a deslliurar-nos dels sentiments agres i a ser humans. Si no som responsables, què vol dir ser humans?

Caiguda lliure

Recordo aquells dies en què l'únic important del cos era fer-lo servir. Ens rebolcàvem pel fenc i llençàvem expressions de goig al món perquè no podíem contenir-les als pulmons. A les nits havíem d'arribar exhausts al llit per embalsamar-nos en els llençols dels somnis. Vivíem el moment, bàsicament, amb alguna mirada breu al passat i al futur, però eren fenòmens encara llunyans. A vegades sembla que, de grans, tenim goteres perpètues de l'ahir i del demà, quan abans érem tempesta sense angoixes. Els llamps no ens ferien, sinó que ens il·luminaven el rostre. Enyoro perdre'm en la dansa de la cortina de la terrassa i imaginar que em trobo a proa d'un horitzó que no m'atemoreix perquè només el puc viure segons el meu ritme. No busco desentendre'm de les meves responsabilitats, però sento que les fites de la vida adulta em pressionen. Si no, quedo al marge, no soc prou, no compleixo, no assoleixo deixar de ser jo. Estic massa perduda dins meu. Encara salto des de dalt de les bales, mentre fujo d’un enemic imaginari que em toca, però que mai no m'enfonsa la moral. I caic a la catifa d'alfals que amorteix la caiguda. En canvi, l'asfalt dels meus carrers no és agradable de trepitjar i fa ferum de pipí de gos.
He estudiat per complir un propòsit, però ha quedat condicionat a les necessitats del mercat. No he escollit bé, diuen. I les necessitats humanes? Donar-se temps per seguir una passió és una mala inversió, diuen. És a dir, no viure és l'únic que aprova la majoria, no? I llavors es tracta de treballar en una fàbrica o en un súper o en un banc per acabar la jornada mamant algun recipient de vidre que conté alcohol. Per aguantar. I considerar que la vida va bé en funció dels números del compte corrent. Sobretot, fer callar la intuïció. I demà un bon cotxe, una parella, fer fills —no cal dedicar-s’hi, ja creixen sols; jo bé vaig entomar hòsties i encara aguanto—, fer butxaca, votar el cridaner de torn, anar a sopar perquè hem de sortir, anar al futbol o on sigui perquè no cal estar tranquil o fer activitats creatives. I anar al bar perquè, sincerament, a casa sento un tros de la meva ànima que no para de xisclar. Marxar de vacances per tenir tema de conversa a la feina. I qui dia passa, any empeny! No cal pensar tant, ja hi ha tots els guions escrits. Només en mirar el calendari sé què haig de fer avui: Nadal, un dia internacional, aparentar tolerància o ser romàntic. També està escrit que, al llit de mort, haig de sentir penediment per no haver estat jo. Ha!
De moment, vull indagar, en caiguda lliure, fins als límits de la llibertat del meu ésser. Potser aleshores trobo un camí discret que no se’m fa feixuc.

Aigua amb llimona

Mentre espremia la llimona amb una mà em va semblar copsar alguna cosa. Els dits premien amb força la pell i la polpa queia al got. Els pinyols saltaven i ballaven d’un costat a l’altre de la taula de ping-pong. Una dona esgarrapava una esquena i l’acidesa de la fruita s’esmunyia per les ferides dels dits fins a fer-me coure la pell. De les mans sobre una pell, les gotes als talls dels dits i els pinyols colpejats pels nois del parc hi havia un fil.
Si vols regular la pressió, un got d’aigua amb llimona et pot anar bé. Per l’ansietat, meditar o la companyia humana. La socialització i el tracte amb la gent és bo, sempre que sigueu una mica estranys. Si no, sents la mà que t’esprem, les ungles que t’obren la pell de l’esquena i com juguen amb la teva vida les circumstàncies dels altres. Hi ha unes normes tàcites i ancestrals que s’ensenyen a l’infant que neix: si segueixes la roda anual de les tradicions, ets acceptat pel grup, però també hi estàs en deute. Per sempre. Trencar el pacte forçat dels rituals socials suposa perdre la simpatia de la societat. Sigui el grup familiar, el d’amics o dels companys de feina. I la nostra societat es proclama lliure i democràtica! Les persones que volen pensar o crear en llibertat pateixen les conseqüències del tribalisme social. Malauradament, el contacte sense condicions encara no és admès. Viure en societat és beneficiós, malgrat haver de compartir els efectes de la dinàmica trafegosa de qui viu enfora, de qui no té vida i necessita un patró.
L’acidesa d’aquesta revelació em va deixar un regust a la boca i vaig fer un glop. Amb el tou dels dits humits de polpa, vaig sentir que la pilota feia tres bots contra la taula abans de rodolar cap a terra i aixafar-la amb el peu.