Digues, ¿recordes la remor de les onades en
el despertar de la primavera? Eren dies de pau aquells que vam passar plegats
vora del mar. Encara sento com el sol entra pels finestrals i il·lumina les
blanques parets amb la seva escalfor. Les gavines cantaven soltes al cel i el
perfum de la sal era l’única pell que cobria el camí vers l’aigua. El blau del
cel era llampant com un somriure. Mes, no puc evitar evocar-me en aquells jorns
en què la teva veu ressonava com l’eco d’un far nocturn. Tot semblava molt
clar, com els dibuixos de les petxines aclarits per l’aigua.
Enmig de l’espumosa aigua cercàvem plegats el
primer plec on neix l’onada, però érem sempre engolits pels alts i baixos de la
mar. La blavosa mar que ens abraçava. I ara tot és record, com un somni llunyà,
com una il·lusió boirosa. Entre el desgavell de la meva memòria l’aroma
d’antany encara no s’ha dissolt. La sento arreu, endinsada en el passat,
perfumada de les seves imatges navego per la infinitud del seu horitzó.
Els solcs del temps a la vida obre nous
senders, així com també separa esguards coneguts. Com els meus ulls, cecs ara
de tant rememorar i de poc mirar. Ja no fito les tímides fulles que es
belluguen, ja no veig sinó allò que vull sentir. La immensa fressa que fan les
onades no em deixa fer un recompte de les milles que ens separen. M’excuso.
Però és reconfortant; és reconfortant l’oblit que es produeix dins meu, deixant
morir tots els mots que s’han dit.
Com el penya-segat espero, de cara a la
fricció de l’aigua que em dibuixa un rostre, veure una altra alba més enllà de
la crinera espumosa. Tot em sembla tan immens, tan infranquejable dins d’un instant,
que ja no sé si miro enfora o un ser per dintre. I quan els ulls resten tan
secs com la sal, un ja no reconeix la silueta dels semblants. Així et vaig fer
salpar, perquè totes les rutes havia perdut. Volia perdre’t, per conèixer fins
a quin punt em perdria en tu, en la teva absència.
Ni les nits més fredes poden arrencar-me la
pell del teu record. En mi ets, extraviat en els jorns remots. En mi, però
alhora impossible de palpar-te, ni tan sols amb l’esguard. La fatiga s’apodera
de mi, negant-me d’enyor. Tant les paraules com els silencis són pretextos quan
reprenc el sender empedrat envers la mar, envers el record d’una mar antiga,
nostra. I ho vull perdre tot quan ja em sembla que mancada de l’absolut estic.
El mar a la nit murmura asprament per apagar el teu nom, per omplir de la seva
soledat els meus pensaments.
Viure immers en el record és com tenir el cap
sota l’aigua, els ulls mai no hi veuen amb claredat. Així, llevaré de mi
aquesta melancolia que m’amara. Obriré els finestrals per respirar una nova
llum i sentir el vaivé de les onades com un nou compàs, anhelant respirar els
nous jorns amb braó. Encara que es tracti de la memòria més bella no m’hi puc
quedar ancorada.
Quan m’atrapis de nou, com un pensament
estrident, et somriuré calmadament en evocar-te, distant. Una vegada jugàrem,
innocents, com dos amants arran de l’aigua, però ara, dolça infantesa, apaga’t,
descansa com l’etern record més valuós. El temps s’acuita i t’haig de cobrir de
les arideses externes. A vegades, fins i tot la llum del sol abrasa allò més
preuat si es descuida a fora.
