La necessitat humana de comunicar-se

La necessitat humana de comunicar-se va des de l’art, passant per allò més explícit com una conversa, fins a allò més subtil com un gest o una mirada. Tot són formes d’expressió. I tota forma d’expressió és una voluntat humana de comunicar-se amb el món, de ser en el món. De compartir tot el que es remou dins d’un perquè l’home és llenguatge, escrit o oral, pronunciat o gesticulat, visible o no: allò que el fa humà és la seva mera existència lingüística, el seu tractar paraules invisibles en el transcurs de la vida. Ja que tot allò humà està proveït de significat i, de fet, preguntar-se pel sentit del llenguatge és preguntar-se pel sentit de l’existència humana –cosa que sols es dóna en existir, sense definir-la i expressant-se ella mateixa. Perquè lingüística és tota acció humana: vivim del llenguatge i en el llenguatge. Som eterns navegants de l’expressió, presoners de la paraula estem i, alhora, alliberats per ella som, perquè ens podem recrear en formes abstractes que poden subsistir el pas del temps, o en imatges que captivin mig món. Paraules mudes, sense figura, sense nom; paraules de tots, paraules que es transformen a la boca, torçades, perfumades de veus de nens o de tardes que s’apaguen. Si la vida és un niu de mots, recollits i dispersos, que requereixen ser tractats amb pulcritud, ¿com la viuríem si parlar –i abans pensar– fos la causa d’una gran aflicció?

La calor de l'estiu

La calor de l'estiu ha mitigat paraules però, en el tímid apagar-se de la llum del capvespre, se sent el silenci que anuncia el canvi d'estació. Les hores s'escurcen encara que el sol piqui fort pel migdia. Malgrat que allò més pesant és ser conscient del pas del temps, sentir que les voltes del món, que les busques del rellotge, no es deturen i que hom només s'enduu la seva pròpia nuesa. Carreguem records, anhels, experiències, projectes, tristors i tendresa que només poden ser reconeguts si eduquem la mirada per ser capaços d'apreciar-los. Els nostres noms estan plens d'imatges inconegudes, de veus que han callat i d'esguards que busquen envà en la nostàlgia del passat viscut, o en l'esperança del futur. Però allò que realment podem palpar és aquest instant que a vegades ens és estrany i que ens sembla inert, perquè no en sentim la seva força, perquè no hi vivim evocats, perquè ens creiem distants a la circumstància que ens circumda.

Per això confesso témer el pas del temps, perquè a vegades desconec la veu del meu present.