La necessitat humana de comunicar-se

La necessitat humana de comunicar-se va des de l’art, passant per allò més explícit com una conversa, fins a allò més subtil com un gest o una mirada. Tot són formes d’expressió. I tota forma d’expressió és una voluntat humana de comunicar-se amb el món, de ser en el món. De compartir tot el que es remou dins d’un perquè l’home és llenguatge, escrit o oral, pronunciat o gesticulat, visible o no: allò que el fa humà és la seva mera existència lingüística, el seu tractar paraules invisibles en el transcurs de la vida. Ja que tot allò humà està proveït de significat i, de fet, preguntar-se pel sentit del llenguatge és preguntar-se pel sentit de l’existència humana –cosa que sols es dóna en existir, sense definir-la i expressant-se ella mateixa. Perquè lingüística és tota acció humana: vivim del llenguatge i en el llenguatge. Som eterns navegants de l’expressió, presoners de la paraula estem i, alhora, alliberats per ella som, perquè ens podem recrear en formes abstractes que poden subsistir el pas del temps, o en imatges que captivin mig món. Paraules mudes, sense figura, sense nom; paraules de tots, paraules que es transformen a la boca, torçades, perfumades de veus de nens o de tardes que s’apaguen. Si la vida és un niu de mots, recollits i dispersos, que requereixen ser tractats amb pulcritud, ¿com la viuríem si parlar –i abans pensar– fos la causa d’una gran aflicció?