Pensaments que es belluguen com el mar, dies que pesen com la pluja, o que són lleugers com el blau del cel. Enmig de la llum del migdia -quan totes les ombres s'esmunyen sota les fulles dels arbres- les veus es tornen sordes, amarades de la melancolia que s'apodera de la creixent tarda. Els records reposen aleshores, fins que la terra pot respirar de nou i la ment reconeix el perfil enter del present que es torna distant. I al final -després d'un ponent rosat, del lleu i persistent perfum dels til·lers, quan la fressa reposa- a un sols li queda el mirar mancat de silencis. Els colors bellugadissos dels gests no cessen: per això no n'hi ha prou en veure per a poder retenir la bellesa que s'estén del viure.
En el retorn dels pensaments, en el record, trobem les paraules per emplenar els dies fugissers. Així com un motiu per vessar llàgrimes en aquelles nits en què tot ens ha estat pres, la llibertat i la dignitat. És aleshores quan la saó dels dies antics ens mulla, de nou, la pell amb tota la força com la que un jorn vam tenir per seguir només endavant. Perquè d'aigua som i cap onada no mor contra els murs de la por.
