La necessitat d'escriure

Sentir-se com una font que no pot evitar fer brollar l’aigua que passa a través seu;
sentir-se com el vent que, d’aire fet, es belluga arreu, incasable.
Sentir que alguna mena d’expressió ha de fer-se, ha de dir-se.
Sentir l’enrenou i ser culpable de la fressa.
Seure i escoltar les veus; però no n’hi ha prou. No és això.
Sentir la cremor als dits quan mancats estan de tinta o lluny del teclat.
Sentir que hi ha masses coses que s’han de dir perquè els silencis tinguin sentit.
No trobar allò significatiu, però sentir la coïssor quan s’evita balbucejar.
¿Per què parlar? ¿Per què fer soroll si es pot escriure, si es pot ser silenciós?
¿Cal escollir una de les veus que murmura, o deixar que totes cantin?
Sense veu obro la boca i dibuixo allò que ens afligeix:
una paraula mai no ens deixa indiferents. Allò vist, allò mirat,
allò fet per ser mirat mai no ens és aliè.
Perquè llenguatge som,
respirant mots,
respirant significacions.
Respirant intencions.
I parlo intencions, i parlo per viure
i no per fitar com l’eco d’un so.
I si sento que quelcom s’ha d’escriure,
que quelcom s’ha de fer,
esbosso grafies per buidar un malestar intern,
per expressar-me, diuen.
Però, les coses ja parlen per si soles,
sense paraules, sense gests:
essent-hi.
Perquè significar és viure.
I jo ja sóc molts versos —torts i muts—
que corren sense deturar-se al blanc del paper.

El mirall

Són les set i mitja. Estàs sol davant del mirall quan t’adones que realment estàs massa sol: només et tens a tu. Has d’aguantar la cara fatigada que es disfressa, de mica en mica, per poder sortir al carrer. Tens la mania d’encongir els gestos naturals amb moviments precisos i els ulls et cauen desfets de cansament provant de fitar, amablement, els contorns del rostre, per convèncer-te que avui pot passar ràpid. Suficientment ràpid per no agafar un atac de pànic. Et mulles la cara per arrencar-te les restes de son i penses que voldries esmunyir-te com les gotes, que voldries aturar el teu pols. Però ja no et queda força i deixes que el rellotge marqui el ritme. No hi perds res. Potser no hi perdries res si no fos una obligació seguir. Però no hi vols pensar. No vols recordar els dies que no et podies ni aixecar del llit: ja podien passar les hores que mai no deixaves de sentir una dolça somnolència que t’atrapava, que t’allunyava de tot. De tu.

A vegades, cofoi d’una enganyosa alegria, dius que serà l’últim dia que et sents aixafat. Ja fa més d’un any que et menteixes. Però és que no ho pots deixar, no pots abandonar les parets que rodegen la teva solitud. Ningú no pot entendre la teva quietud, dius. Sempre estàs fugint. Emplenes les hores de paraules, de música, de fotogrames, de records perduts, de sospirs, de plors catàrtics, de riallades buides. Ets fràgil com la porcellana quan la vida et dóna alguna empenta, però cínic i fred davant dels altres. Després et queixes que no et truca mai ningú.

Vas a la cuina. El sucre ja no t’aixeca els ànims, però provaràs, igualment, d’omplir el forat negre que tens al pit. Però no passa res, encara és d’hora i les coses poden canviar. No passa res. I ja has engolit dues magdalenes tot i no tenir gana. No passa res. Ja queda menys per tornar al llit. Aguanta, et dius. Ara entens perquè sempre fas el dormilega. Ara t’espantes perquè no pots tornar enrere. Vas dir que canviaries, que et faries gran d’una vegada per totes. Que madurar era això, tenir voluntat encara que l’ànim se’n ressentís. Li ho vas dir a la teva germana, i saps que si no segueixes ella s’entristirà. Li ho vas prometre.

Et resolts a no fugir. T’armes amb tres capes de l’invisible maquillatge que et fa impersonal. Et sents segur envoltat de fredor. Agafes aire. Temorós, però expectant pel nou dia, surts al carrer.

Sin dominio alguno hablaré de lo ya hablado

Sin dominio alguno hablaré de la ya hablado, del eterno sendero de una vida vivida en sueños por miedo a la realidad. El peso del temor ensombrece las fuerzas del hombre y la ensoñación de los imposibles consuela el llanto que endurece los ojos. Mas, pocas son las esperanzas que sacian el abismo que uno lleva dentro. Y, a veces, una sonrisa es el detonante para que la mente recree lo más deseado. Todas estas banalidades son reforzadas y guardadas como lo más íntimo, lo que ninguna circunstancia podrá hacer pedazos fácilmente. Así, uno cree llenar los vacíos con fantasías irreales, y se regocija de la vida que no podrá abrazar, de lo ideal, de lo inexistente. Los muros caen, la espera es eterna y la mente, quebradiza, cree resistir esos viajes profundos sin retorno. Una vez el terreno ha sido pisado varias veces el suelo pierde el aliento de lo real según el soñador. Todo fluye dentro de la imaginación, incluso con más soltura que en el vivir de los hombres: la libertad queda deteriorada por los efectos del apaciguador ensueño. Y uno pierde la acción, la voluntad, la desgracia y la vida. Mas... ¡no sabes las veces que me he bañado entera en este mar para escapar de todo, incluso de ti, de la distancia que lo hace todo tan doloroso! Pero uno no se lleva nada de allí, ni siquiera la piel empapada de agua. Sólo en el vivir se puede dirigir el ánimo en busca de un objetivo, o con la mera entrega incondicional del amor –y, a lo mejor, te llega algo, aunque sea un pedazo roto de amor, yo lo habré puesto todo allí, en cada hilo, para que contenido esté siempre en todas partes acechando las barreras del destino.