El mirall

Són les set i mitja. Estàs sol davant del mirall quan t’adones que realment estàs massa sol: només et tens a tu. Has d’aguantar la cara fatigada que es disfressa, de mica en mica, per poder sortir al carrer. Tens la mania d’encongir els gestos naturals amb moviments precisos i els ulls et cauen desfets de cansament provant de fitar, amablement, els contorns del rostre, per convèncer-te que avui pot passar ràpid. Suficientment ràpid per no agafar un atac de pànic. Et mulles la cara per arrencar-te les restes de son i penses que voldries esmunyir-te com les gotes, que voldries aturar el teu pols. Però ja no et queda força i deixes que el rellotge marqui el ritme. No hi perds res. Potser no hi perdries res si no fos una obligació seguir. Però no hi vols pensar. No vols recordar els dies que no et podies ni aixecar del llit: ja podien passar les hores que mai no deixaves de sentir una dolça somnolència que t’atrapava, que t’allunyava de tot. De tu.

A vegades, cofoi d’una enganyosa alegria, dius que serà l’últim dia que et sents aixafat. Ja fa més d’un any que et menteixes. Però és que no ho pots deixar, no pots abandonar les parets que rodegen la teva solitud. Ningú no pot entendre la teva quietud, dius. Sempre estàs fugint. Emplenes les hores de paraules, de música, de fotogrames, de records perduts, de sospirs, de plors catàrtics, de riallades buides. Ets fràgil com la porcellana quan la vida et dóna alguna empenta, però cínic i fred davant dels altres. Després et queixes que no et truca mai ningú.

Vas a la cuina. El sucre ja no t’aixeca els ànims, però provaràs, igualment, d’omplir el forat negre que tens al pit. Però no passa res, encara és d’hora i les coses poden canviar. No passa res. I ja has engolit dues magdalenes tot i no tenir gana. No passa res. Ja queda menys per tornar al llit. Aguanta, et dius. Ara entens perquè sempre fas el dormilega. Ara t’espantes perquè no pots tornar enrere. Vas dir que canviaries, que et faries gran d’una vegada per totes. Que madurar era això, tenir voluntat encara que l’ànim se’n ressentís. Li ho vas dir a la teva germana, i saps que si no segueixes ella s’entristirà. Li ho vas prometre.

Et resolts a no fugir. T’armes amb tres capes de l’invisible maquillatge que et fa impersonal. Et sents segur envoltat de fredor. Agafes aire. Temorós, però expectant pel nou dia, surts al carrer.