Obre els finestrals, deixem entrar
el doll de llum per descobrir-nos amb la pell marcida, els músculs flacs i els
ossos marcats. Els llençols ens emboliquen i embalsamen. Ens falta aire en
aquesta habitació, a vessar com està de malaltia. Ens visiten cares estranyes
que ens atenen amb un tracte familiar després de mirar-nos durant milers de
minuts. Ens recullen a les seves mans i paraules. Les parets no ens recorden
gens el món. Però s'hi pot viure —potser malviure-hi—, com ho fa la dona d'en
Julio, amb sabatilles per l'habitació compartida. I les minses finestres
aclucades per tant de sol. Jo voldria obrir uns grans finestrals i deixar que
dansin unes llargues i clares cortines. Vull que el món de fora entri volant,
sentir-lo refilar i ser-ne part. Els meus dies són lànguids i iguals. El temps
fraccionat em separa de l'ahir. Però jo no sento la discontinuïtat en aquest
vuitè, en aquesta pell, en aquest tediós dolor. Les visites fluctuen. Em queden
ganes de viure? En Julio està estirat a l'altre costat de la cortina groga. Sé
que pateix i tot són anades i vingudes d'infermers. Potser si el cel entrés per
uns finestrals, potser aleshores el dolor seria una mica més lleu, menys
nostre. O potser no i tot és aquí, en aquesta foscor, en aquest ofec. Potser
s'hi pot aprendre a viure i ja el temps —les hores invariables— ens acostarà
cap al blau-blau.
