El blau del firmament

El blau del firmament contrasta amb la blanquinosa i groguenca pedra que, polida, s'enfila cap al cel en forma d'església. L'oreig és fresc i el riu està calmat. El dia convida a assossegar l'esperit amb la seva tranquil·litat.

Els perfums dels vianants s'escampen com el vent i les veus són un eco llunyà. La gent camina aqueferada, distant al cel i espurnejant com les amenaçadores crineres de núvols blancs i espessos.

El temps degoteja com la canal del matí, deixant la seva petja per aquell que observa. La llum del sol sembla banyar-ho tot, excepte els ombrívols carrerons, on un sent el seu pols amb més força. Una mirada vol abraçar-ho tot i avançar davant la quietud i pesantor dels edificis: l'humà, que viu.

Encara que les finestres estiguin tancades, o les cases descolorides de tan poca atenció, el dia no s'atura i lleva la boirina de les planes. Vindran nits molt fosques, però aquell acostumat al silenci no les temerà. Potser, llavors, el cel tornarà a ser blau i viu per alguns, pels pacients.

Enrere estenc la mirada

Enrere estenc la mirada, els ulls coberts de nostàlgia; els anys han fugit i les antigues melodies em desperten els apagats dies sota la pell. El temps sempre volta deixant el meu ànim exhaust per no poder copsar tots els records, per no disposar d'instants per lliurar-me als dies perduts. Mentre el present m'ofega de la seva constant presència, com la pluja que avui amara el jardí. A la mà em queden els pètals dels bells dies, xuclat el seu color blanc i apagada l'aroma. Cansats, com jo, sota el pes de moltes gotes i de pesants raigs de sol. I encara que els núvols ens abracin un instant, ens recloguin perquè no ens perdem a la infinitud de l'espaiós cel, els records s'escolen passat enllà, en forma de quelcom viscut encara que estigués mancada d'activitat; acompanyada, encara que sols fos de la soledat infinita, i amb els ulls buits d'esperança.

A vegades temo oblidar allò important, d'altres només procuro trobar la manera de fer permanents alguns pensaments. I gairebé sempre m'assec i descric el garbuix que a dintre duc, amb l'excusa de voler descriure alguna imatge, la que es desclou davant els meus ulls absents. Tot succeeix més de pressa que la meva capacitat de retenció, perquè tot és més important, més gran i seriós que aquell que mira. No hi ha zel a les meves tasques, sinó una mera curiositat per saber com són les coses. Com l'infant que tot ho palpa, per conèixer i per sentir-se real. Mes, també agrada reposar les mans a les butxaques mentre un camina, distant de tot, i es passeja, fred, com arrossegat per la brisa. Vivint casualment. 

Res és més menut que el jo que voreja, curiós, com el viure creix i creix, constant i fort, perquè sigui del tot comprensible. Però no perquè sigui menor l'existència humana deixa de ser existència enterament. Cal puntuar: el seu compàs és més feble.

Si de la vida me río no es por falta de respeto

Si de la vida me río no es por falta de respeto, sino para sentir que mi voz está viva, porque el tiempo devora mi carne que se vuelve, cada día más, del color de la vejez. El velo de la muerte empieza a cubrirlo todo, mis ojos y mis pasos, a teñir la sangre y a pausar el pulso. El silencio sustituye a la música y la firmeza al baile. Mas, yo no me resistiré, porque lo grave e importante ha de fluir con rectitud. Entonces mi voz habrá cesado, burlona hasta aquel instante, y empezaré a reconocer el auténtico valor de las palabras. Y entre lamentos y suspiros llenos de frustración querré haber sido amante del silencio, que dignifica más que las risas; querré haber callado para dejar hablar a la vida, que no deja de ser otro rostro de lo inmortal, como la muerte. Porque es en la seriedad donde hay comprensión, y donde las manos del tiempo conforman una buena senda.

Ya poco me queda

Ya poco me queda, parece que el canto de los riachuelos enmudece, pero aún podrán arrastrarme lejos. Las sombras se alargan a mi paso, consumiendo la luz que con sus destellos quiere despedazarme. Apagados los fuegos soy caminante errante bajo una luna fría y desconocida. Perdido el sentido soy olvido, soy la ola que se hunde en su propia piel, en su propio mar de miseria. Sin aliento y sin palabras: perdedor desnudo delante la cruel mirada del destino. Aún no llevo la soledad en mis venas, ni es todavía la gris neblina que disuelve mi imagen del mundo, pero pronto mis dudas y mi caos derrumbaran los muros que los limitan en la locura del vivir. ¡Llevadme lejos! Donde no conozca los campos que flanquean el horizonte, donde los hombres sólo utilicen el silencio de las palabras, donde el mar no esté sediento de su tristeza perpetua, donde la ilusión del vivir desaparezca en los tiernos brazos de la Muerte.

El crit de les gavines

Sota el cel serè, a la riba de l'Onyar, s'alça l'esclat de la gavina escampant, d'una revolada, el seu crit, estès a l'aire. Com un esquitx lleu de colors, com quan entra la llum del sol a il·luminar una cambra ombrívola, com el so del campanar des del silenci del camp: hi ha quelcom, una pulsació constant que es concentra al bec dels planadors d'ales blanques. Les seves rialles desfan el pensament obstinat. Aquí. Aquí. Aquí, diuen que són. Anuncien les aigües que fressegen, així com l'ampla i puntejada mar de veu arrossegada i perfumada de sal. I tot és blanc de tant de sol i blau d'horitzó obert. Lluny del silenci del bosc un es fa petit, temptat pel va-i-ve de les abraçades de les onades.

Segueixen guiant, les gavines, l'home cap als ports assolellats. Alçant la veu mentre llisquen en ple vol. Perquè tots els senders arriben arran de mar, on les gavines emplenen el silenci de l'home i les onades els braços.