Enrere estenc la mirada

Enrere estenc la mirada, els ulls coberts de nostàlgia; els anys han fugit i les antigues melodies em desperten els apagats dies sota la pell. El temps sempre volta deixant el meu ànim exhaust per no poder copsar tots els records, per no disposar d'instants per lliurar-me als dies perduts. Mentre el present m'ofega de la seva constant presència, com la pluja que avui amara el jardí. A la mà em queden els pètals dels bells dies, xuclat el seu color blanc i apagada l'aroma. Cansats, com jo, sota el pes de moltes gotes i de pesants raigs de sol. I encara que els núvols ens abracin un instant, ens recloguin perquè no ens perdem a la infinitud de l'espaiós cel, els records s'escolen passat enllà, en forma de quelcom viscut encara que estigués mancada d'activitat; acompanyada, encara que sols fos de la soledat infinita, i amb els ulls buits d'esperança.

A vegades temo oblidar allò important, d'altres només procuro trobar la manera de fer permanents alguns pensaments. I gairebé sempre m'assec i descric el garbuix que a dintre duc, amb l'excusa de voler descriure alguna imatge, la que es desclou davant els meus ulls absents. Tot succeeix més de pressa que la meva capacitat de retenció, perquè tot és més important, més gran i seriós que aquell que mira. No hi ha zel a les meves tasques, sinó una mera curiositat per saber com són les coses. Com l'infant que tot ho palpa, per conèixer i per sentir-se real. Mes, també agrada reposar les mans a les butxaques mentre un camina, distant de tot, i es passeja, fred, com arrossegat per la brisa. Vivint casualment. 

Res és més menut que el jo que voreja, curiós, com el viure creix i creix, constant i fort, perquè sigui del tot comprensible. Però no perquè sigui menor l'existència humana deixa de ser existència enterament. Cal puntuar: el seu compàs és més feble.