No sabria com començar

No sabria com començar. Segurament allò important té un inici seriós, però a vegades em sembla que estic molt lluny d'allò realment important. Perquè les coses importants són fràgils i les paraules acostumen a obrir esquerdes. No sé fins a quin punt val la pena parlar. ¿I si no hi ha res més evident que el silenci? Però a la vegada no puc evitar meravellar-me del tímid somrís que es desperta en els rostres dels desconeguts quan els hi dedico uns mots casuals. La gent estima la tendresa. La gent estima allò que li fa bé. Mes, és tan difícil que el passar d'un en aquesta vida faci bé, no pels vents que poden tombar-nos, sinó per la manca de pulcritud a l'acció, a l'impuls, en el pensament, en el desenvolupar-se de l'individu. Encara que sembli que alguna cosa pugui dir-ne, d'allò important, de la fragilitat, dels humans, o del que sigui, només estic fent plagi. La vida parla amb un altre llenguatge. Per això a vegades és dolorós expressar-se, tot i que la comprensió o la necessitat siguin latents.

Tinc un pols que no s'atura malgrat els desenganys

Tic un pols que no s’atura malgrat els desenganys. Tinc paraules, encara que sovint empro el silenci. Tinc dubtes sobre la vida i sobre el món, així com també cada vegada que et miro: val la pena continuar? Tinc temps, però sempre se l’enduu el vent i acabo corrent per atrapar un segon que em permetrà respirar. Tinc ulls per contemplar les teves mans blanques i el teu posat seriós. Tinc paciència per poder dir que he gaudit el dia que t’he sentit parlar. Tinc memòria per recordar-te, per obsessionar-me en tu... i per no poder-te oblidar, per enyorar els dies en què no sentia cap delit, res que no em lligués, res que no recordés el teu nom. Però ets arreu sense que pugui palpar-te, arreu, amarant els meus pensaments amb el teu nom.