Perseverar contra la por

El món s’esdevé inevitable com el desplegament de milions de fulles que broten. La força del març i l’estranyesa de les dificultats de la vida ens arrauleixen i aleshores creiem en la por. Per a viure necessitem perseverar contra la por. La nostra existència no està sentenciada per les condicions de naixement de cadascú, ni pel que ens sobrevé, sinó per l’actitud que adoptem a cada moment. Som més que matèria que degenera —enmig d’un esclat constant de vida i de mort—, també som la comprensió inefable de la necessitat de viure i l’energia que transmetem en aquesta existència. La tristesa i el desànim són la nostra responsabilitat. Hem de resistir i esforçar-nos en aquests penosos i tempestius temps que ens travessen. Perseverar en una vida plena i amb sentit és el deure que tenim amb nosaltres mateixos. Som els nostres jutges. El desànim és la dissonància entre aquesta existència i el nostre esperit etern. Una alteració energètica al cosmos que hem de reparar.

Davant de tot, hem de viure plenament.