Desarrelada

Sonen els bascos. Tanco els ulls i em sento com a casa, com a la Garrotxa empordanesa que tan familiar m’és. Les seves carreteres abraçades per muntanyes ressegueixo amb la memòria, com quan conduïa el Renault cada dimarts al matí per anar a repartir els làctics. I el paisatge m’entrava al ritme de la meva soledat banyada per música. Endins. Els núvols espumosos es passejaven pel cel blavós, tan net. Oh, la joia de la feina!

Ara em trobo a la humida Girona. Bihotz bakartien kluba. Respiro xemeneies i el rugit dels cotxes matiners. Em fixo en els gossos que passegen vora l’Onyar, a la Font del Bou, i bordo amb ells mentre corren. RAU RAU RRRGAU. Sento el verd... com trobo a faltar el pols del món! RAU RAU RAU. Mentre corro cap a un gos que s’espera dret, juguem amb les potes, no m’atrapes. RAU RAU RAU RRRR RAU! Corro, fujo, cap al pont. YÀYÀYÀYÀAA, s’alça una gavina. L’escenari es transforma. RAY RAY RAY, sóc una gavina canina educada com una persona que travessa l’Onyar cap al carrer del Carme. L’asfalt em crema la pell, malgrat el fred. Com la cera calenta que fereix els porus: pell de seda però cicatritzada. Aquesta és la vida a la ciutat, al poble gran.

El ton-ton de les campanes no em consola, no sento repicar la lenta caiguda del dia sobre la volta del cel, ni la respiració de la terra ni la transformació dels arbres. Només l’alè del record em puja i m’emboira la ment. Tot a causa d’una cançó.

Com a mitjanit; desarrelada. Una nit de veritat, somniada temps enrere, quan sentia que les tiges no podrien arribar fins al meu exili. Si no m’alimenta la saba, ¿m’alimenta la saudade? RRRR RAU RAU RAU i YÀYÀYÀYÀAA, endins, on fa més mal, on hi ha una sola veu, el RAU RAU RAU RAU RRR d’unes potes veloces que viuen, malgrat el desarrelament, en la innocència d’un joc.

¿És possible viure lluny del món? ¿És possible ser fora de si?

Ara i llum

Ara i llum. La vida va despertar fa centenars de matins enrere. Globus baixant del blanc al blau de l'horitzó entre cants de galls. Pijames d'estiu ensenyant genolls i colzes. Rosada a l'herba retallada del jardí. Pedres enganxades al camí. Monotonia del motor de munyir i ara un mugit ara un miol. Ni l'oreig bufa. Aparença de quietud mentre els troncs s'eixamplen les anelles i la terra s'eixuga. Els meus ulls també creixien i envellien amb cada parpelleig. Les perspectives i els prejudicis ens separen del món. El passat ens torna amb cada glopada. Potser el món és una perspectiva. Un ganivet d'untar separa la rugosa nata de la llet bullida. Dits oliosos de mantega desfeta pel pa torrat i calent. Esmorzar lent. El sol estira els cabells per les finestres de l'est i s'escampa per les siluetes d'humitat de les gruixudes i inclinades parets -en una rectitud antiga- de la masia.

Vespres d'abril

Vespres d’abril. Foscor verdosa que respira: la força del despertar en la seva esplendor. Abril mediterrani, garrotxí, emmetzinat de nuvolades espesses que es passegen per un cel d’atzur pur que corona les arbredes.
Em passejo pels senders assedegats de flors i insectes: encara no mortifica la calor, encara tensa la fredor nocturna, però les vesprades s’estiren i s’encenen en postes roges a l’horitzó. Els prats neixen seguint l’impuls de l’abundància: sols els falta la pluja que els amaneixi.
Eclipsi de verdor, repòs dels meus ulls. Sol de lectures i caminades, de viatges en cotxe i de corregudes pels patis i jardins. Quin goig! Quina exaltació dins meu! Sentir el món i voler-m’hi fondre en danses d’alegria. Respirar la natura i témer la finitud d’aquests tebis jorns.
I és en vespres d’abril que em pregunto per què parlar d’impressions i taques de sensacions, en lloc de tendir a construir texts narratius per atraure l’atenció del lector. Reconec que la meva interioritat m’interessa a mi, però no puc evitar evocar-la en paraules descriptives. ¿Per què hauria de voler dir quelcom mentre ja expresso què sento –encara que em trobi limitada pel meu ús lingüístic–? M’escolo entre el llenguatge com l’aigua entre els dits, jugo, recordo i creo records del que sento.
¿Per què m’expresso? Per una necessitat psicològica, per curar-me.

La meva veu

La meva veu llisca pel text,
flotant pel buit,
lligada entre sentits.
Esquitxada està d'ombres i llums,
d'absoluts i d'anorreaments.
No es resol en la desfiguració:
encara canta en imatges.