Em pregunto con deu ser la teva soledat: ¿blanca o tenyida de
tristeses? Ha de ser dur viure, des de la teva pell, aquests dies que
travessem. No em preguntis si et recordo; m’ets d’estranyesa coneguda. Sense
recordar el so del teu nom voldria saber d’on treus el valor per fer front a
les circumstàncies, més ben dit, per acollir els dies en el cabdill de la teva
memòria sense rancor. Voldria saber com et sents, realment, en deixar que els
perfums de la vida acaronin el teu somriure que, lleugerament, els esquiva.
Parla’m del lloc on vius, dels colors del cel i dels paratges en els que deixes
reposar la mirada i on sents que respirar és menys difícil. Conta’m, conta’m
totes les petites coses que sents tant teves que ni les consideres alienes, que
ni les consideres coses que fas, ans allò que ets. ¿Contes les passes quan
camines? ¿T’enfilaves pels drets quan eres infant per descobrir l’imaginari món
que havies somiat? ¿Com eren els matins dels dissabtes del primaverenc maig:
banyats de sol i ensucrats per l’olor del cafè acabat de fer? ¿T’has estirant
sota l’ombra d’un lledoner a esguardar el blau del cel, les branques dansar i
les taquetes dels núvols desfer-se? ¿Has sentit mai la fiblada d’un vespre de
novembre que et travessa enmig de la foscor dels carrers d’una ciutat mig
desconeguda? ¿Per què és tan insensible la llum dels fanals quan el plugim
esquitxa l’asfalt? Perdona’m, gairebé t’oblidava perquè ja m’estava figurant
viure quelcom al teu costat. Una de les meves maneres de viure em demana
retenir tots els escenaris, perquè em caldrà recorre’ls de nou quan vulgui
parlar-ne. ¿Com la vius la vida? ¿Quin són els detalls que et criden més
l’atenció de les persones? ¿T’agrada conversar? ¿Estimes el silenci? ¿Què et
suggereixen les postes de sol? Quan moren les caloroses tardes del juliol és
agradable sortir a passejar i bellugar-se sense el pes del sol. No puc evitar
pensar en l’olor de les maduixes al les gemmes dels dits, ni en els aspersors
evocant gotes fredes sobre els camps eixuts. És llavors quan morat es torna el
cel, vinós de melangia. I la nit ens cobreix amb els cants dels grills i les
estrelles. Darrerament sento tristesa quan observo les estrelles, les
prefereixo veure a l’hivern, però ja fa temps que no trec el cap per
observar-les. ¿T’ha provocat alegria el fet de veure una cuca de llum amagada
rere unes fulles? Un cop en veia una el meu anhel per trobar-ne més em feia
confondre la rosada amb aquells animalons enmig de la fosca. Però parla’m de
tu, gran desconegut, perquè vull saber si ets la figura d’un somni o la imatge
d’una realitat. Vull apropar-me al teu mirar, voldria poder reconèixer quelcom
semblant, però de moment només el silenci respon.
