Vora el blavós mar reposo

Vora el blavós mar reposo, en un descans que em deixa gronxar la mirada, mig perduda mig cansada. El cel, atapeït de núvols esquinçats, no diu gaire res, només es deixa acolorir o empal·lidir segons convé a la llum.

Les onades parlen d'aquella manera tan profunda mentre no deixen de bellugar-se. Humida deixen la platja en un dels seus jocs. I creixen, creixen, fins a cobrir tot l'horitzó que pot retenir el meu esguard. 

Per què és tan bell el mar que s'estén en capes finíssimes, com quan avança rectament cap a la sorra, quan sembla una extensió del cel, quan murmura amb el seu accent salat i tot són ecos?

Allò més incomprensible és la inconeguda atracció que em provoca, sobretot com a record que es filtra arreu i ho inunda tot del seu ser. Ho emplena de les minses imatges que en tinc.

Perquè tot és record, fins i tot la mescla d'aquestes paraules amb allò que tenen de real. Tot evoca a la mar, i allí reposa, com jo, absorbint-ne el blau tímid; absorbint-se en la seva soledat immensa.

Una figura fràgil

Una figura fràgil es recolzava en el bastó; sempre endavant. Les sabates petitones recollien uns peus caminadors. I els davantals i les faldilles menudes que duies, senzills, de persona anciana. Em captivaven les teves mans de dits llargs, rugosos i bellugadissos; mai no deixaves el mocador: de la butxaca a la mà, a la boca, als ulls. De nou a la butxaca. Enfonsats encara em miren els teus ulls humits. De seda blanca i polida recordo els teus cabells. Que trapelles els gossos quan t’encerclaven! Una veu molt prima s’evocava a elogiar vells –i bells i joves- temps. A vegades et mostraves esperançadora, sempre preguntant pel jovent i animant-lo a seguir estudiant. Et senties del camp, del seu tarannà. Encara sento l’olor dels bunyols de Pasqua entre les pedres de la casa vella. Sé que la vida és així, que els anys passen, que jo rondino perquè darrerament succeeixen moltes desgràcies, i perquè tot allò que un dia fou el paisatge de la meva infantesa –que fotografiava amb una càmera d’un sol ús per por de perdre’l, de perdre l’escenari de la meva vida, per por que la força del temps enderroqués els fonaments de la meva vida– s’engruna lentament, sense que les meves mans ho puguin evitar, ni recollir-ne les restes que tan estripen, tristament, la meva consciència. Per això em pregunto què serà de nosaltres –del que en quedi– sense la teva figura esguardant aquest petit món.

A Maria Quintana

Percepció

Els colors que travessen el cel llis tenen nom a la meva ment i vida en forma de record. Si els núvols blancs o si un taronja pàl·lid travessen la volta del cel i, realment, és així, desconeguda per mi és aquesta veritat. Perquè per molt que hi vegi sense problemes no puc si no assimilar allò que jo hi veig. I tots els colors que tenyeixen el cel tenyeixen, al mateix moment, el meu ser. Difícil m'és, per tant, de reconèixer la diferència del jo respecte del món extern. Com podria dir que els meus ulls són paisatges degradants segons els meus estats de consciència; segons tot allò que percebo i allò que vaig ser en un passat. La concentració d'aquesta mescla se'm representa en forma de múltiples imatges. L'extern inconegut -i insospitat pel meu esguard- s'apodera de la feblesa de les meves retines per filtrar-se, com un constant degoteig, fins al racó on la pregonesa del jo incuba les vivències.

El jo degusta les imatges, les olors i, abans de concebre-les com a tals, ja elabora un mecanisme per distribuir-les en parcel·les de reconeixement. Això sí, la intersecció de cada una de les dades només és constant; de fet, el jo posa nom al conjunt indeterminat de dades que no cessen d'entrar en forma de sensació temporal. Com la font en què tot en ella brolla dividit en la ficció de gotes pel cervell, però que no deixa de ser un raig consecutiu que brinda novetat dins l'expressió del seu continuu.

Així, els colors, com segurament jo, formen part d'aquesta deu que, sense caure a l'horror baqui, serveix a cada instant en el seu delicat ritme del fluir. També procedeix la ment esponjosa, amarant-se de tot, de semblant manera, malgrat que en evocar-ho a l'escriptura o com a record es fa una selecció que discrimina la totalitat dels gests fluïts. Solament la vivència -sense extreure-la del seu context- conté enterament la plenitud de les dades i el lligam de la semblança del jo amb les esteles dels avions esquinça-núvols.

L'ona sobre l'onada

L'ona sobre l'onada; un serrell blanc dibuixat a la punta dels llavis besant la fina arena que reté -tan com pot- el pòsit dels dies que han desembocat a la finitud. Les abraçades de sal sota el clar cel i el balanceig de la gavina. Mes és el silvestre atzur allò que em crida hores a degustar el paisatge marítim. Aquella pell tan prima que conquereix els horitzons i que es fa trencadissa quan els dits la travessen. La insistència d'un gest reiterat evocant-se cap a les roques que li desfiguren el mirar, un gest que no pot sadollar. I en fer-se mar, els rius s'incorporen en aquell ésser dorment que no s'acaba de despertar. És un son agitat a bord de les turbulències de tots aquells que l'eixamplen. Em miro la mar -infinita tela- i hi veig la pàgina que vull esquitxar del meu jo fragmentat. Sóc una confusió ingènua, com l'aigua i el cel units pel sol moribund que plora taronges i vermells als núvols i sobre la pell del mar. Sóc l'escenari d'una tempesta a soles, sense paisatge que parcel·li el desassossec. Fora del temps caduco com el record d'un desconegut, com un gra de sal amarat del foc humit que el dissoldrà. A camp obert està la mar, com l'esfereïdor laberint embardissat d'un sol abrasador. El mar del no retorn, darrere dels més vells finestrals gemega durant l'eternitat. No és el mariner aquell que pot reconèixer-hi alguna senda quan la lentitud de les naus no atrapa ni el ponent. Sinó aquell que no busca perquè ja coneix el perfum de la profunditat, de l'ample alè marí i del llençol blau que vetlla, distant, per la sort del desventurat que salpa. Tots divisarem el reflex propi quan sols ens quedi -si a algú li queda- el plor per emplenar els dies de buidor encara no viscuts. Dies reservats als abatuts, dies per fondre's en el mar.