Percepció

Els colors que travessen el cel llis tenen nom a la meva ment i vida en forma de record. Si els núvols blancs o si un taronja pàl·lid travessen la volta del cel i, realment, és així, desconeguda per mi és aquesta veritat. Perquè per molt que hi vegi sense problemes no puc si no assimilar allò que jo hi veig. I tots els colors que tenyeixen el cel tenyeixen, al mateix moment, el meu ser. Difícil m'és, per tant, de reconèixer la diferència del jo respecte del món extern. Com podria dir que els meus ulls són paisatges degradants segons els meus estats de consciència; segons tot allò que percebo i allò que vaig ser en un passat. La concentració d'aquesta mescla se'm representa en forma de múltiples imatges. L'extern inconegut -i insospitat pel meu esguard- s'apodera de la feblesa de les meves retines per filtrar-se, com un constant degoteig, fins al racó on la pregonesa del jo incuba les vivències.

El jo degusta les imatges, les olors i, abans de concebre-les com a tals, ja elabora un mecanisme per distribuir-les en parcel·les de reconeixement. Això sí, la intersecció de cada una de les dades només és constant; de fet, el jo posa nom al conjunt indeterminat de dades que no cessen d'entrar en forma de sensació temporal. Com la font en què tot en ella brolla dividit en la ficció de gotes pel cervell, però que no deixa de ser un raig consecutiu que brinda novetat dins l'expressió del seu continuu.

Així, els colors, com segurament jo, formen part d'aquesta deu que, sense caure a l'horror baqui, serveix a cada instant en el seu delicat ritme del fluir. També procedeix la ment esponjosa, amarant-se de tot, de semblant manera, malgrat que en evocar-ho a l'escriptura o com a record es fa una selecció que discrimina la totalitat dels gests fluïts. Solament la vivència -sense extreure-la del seu context- conté enterament la plenitud de les dades i el lligam de la semblança del jo amb les esteles dels avions esquinça-núvols.