Una figura fràgil

Una figura fràgil es recolzava en el bastó; sempre endavant. Les sabates petitones recollien uns peus caminadors. I els davantals i les faldilles menudes que duies, senzills, de persona anciana. Em captivaven les teves mans de dits llargs, rugosos i bellugadissos; mai no deixaves el mocador: de la butxaca a la mà, a la boca, als ulls. De nou a la butxaca. Enfonsats encara em miren els teus ulls humits. De seda blanca i polida recordo els teus cabells. Que trapelles els gossos quan t’encerclaven! Una veu molt prima s’evocava a elogiar vells –i bells i joves- temps. A vegades et mostraves esperançadora, sempre preguntant pel jovent i animant-lo a seguir estudiant. Et senties del camp, del seu tarannà. Encara sento l’olor dels bunyols de Pasqua entre les pedres de la casa vella. Sé que la vida és així, que els anys passen, que jo rondino perquè darrerament succeeixen moltes desgràcies, i perquè tot allò que un dia fou el paisatge de la meva infantesa –que fotografiava amb una càmera d’un sol ús per por de perdre’l, de perdre l’escenari de la meva vida, per por que la força del temps enderroqués els fonaments de la meva vida– s’engruna lentament, sense que les meves mans ho puguin evitar, ni recollir-ne les restes que tan estripen, tristament, la meva consciència. Per això em pregunto què serà de nosaltres –del que en quedi– sense la teva figura esguardant aquest petit món.

A Maria Quintana