El cansament em té presa.
Continuar és una il·lusió.
Els dies s'escurcen
apagant el viure
i deixant rodar el món.
Però el meu món
-les meves passes-
flaqueja i cerca una nova voluntat.
Potser la sortida del sol,
o la remor del silenci
entre les fulles dels arbres,
encara són fràgils gests
curulls de força.
Però la foscor m'ofega
i el meu sender és l'abisme
i cerco l'inici
i tot se'm fa feixuc.
Mes, ¿qui seria jo
sense allò arriscat?!
Sento l'eco de l'abisme
i parlo d'allò
inaudit,
tantes vegades escrit,
sent
-en silenci-
el desenllaç de l'abisme.
