Potència i mort

Pell sobre pell i la terra humida de les tempestes. Els núvols blau marí cobreixen els pics i les muntanyes s’amaguen frondoses de verd com estan. El temps giravolta i corre sobre els camins, sobre el pelatge de les espigues, com la ventolera que fa dansar els arbres sota el blau del cel. El pol·len està enganxat a les cantonades de les voreres i l’aire és respirable. Les pluges dels darrers dies fan que la pol·linització dels plataners no sigui tan agressiva als ulls. La vida segueix, plena de canvi, com el curs imparable del riu, fred, arrossegador fins a la desembocadura. Ara floreixen les roselles, ara cauen els pètals en un esclat de potència i mort unides. Existir en els confins d’una tarda de primavera que empeny a ser fins a cessar. I, tanmateix, no deixar, no poder deixar de sentir el batec del món en la invisible lligadura envers el futur ple de malaltia, d’arrugues, de pudors i de mosques. L’ara i l’ahir són el llast del fruit més dolç que voldrà desfer-se entre l’herbam per poder tornar, per ser mossegada que enverina de força a la joventut. I l’esguard que sempre s’anota els gests per dir-los, torçats i febles ja de les vivències més reals. Perquè busca l’escletxa des d’on sentir la flamarada de la vida. Primavera rere primavera.

Inici constant

De la font d’inspiració de la meva vida neixen totes i cadascuna de les paraules que banyen les pàgines de les llibretes i pantalles. Els mots tracen senders cap al recer més íntim de la meva persona, envers la calma de la certesa de qui soc. No em fa falta cercar res més enllà de mi mateixa. No necessito conèixer res més que l’empremta de l’eternitat en la meva existència. No soc res més que un pedaç del món, una gota de l’oceà universal. Vaig i vinc, amaro els sediments de la costa, danso amb la llum extingida de les estrelles i respiro l’aroma del vent que pentina el rostre inestable de la meva espècie. I tot ho faig i sento des d’aquí, des d’enlloc, des de l’inici constant conclòs a la meva mà.