Parlo d’aquest
camí que visc, d’un caminar sota el cel enlluernat de núvols i raigs de sol.
Com pacients passes de vaca sobre el prat, recorrent el camí dels camins, el
mateix. Sortint sense morir, però integrant la mort a la vida. Veure el món i
percebre una esfera completa. Agafar i deixar aire. Remugar. Gotes sobre la
pell mentre camino, però me n’oblido perquè el prat està enfangat i em costa
aixecar els peus. La brisa és agradable i lleugera al cap, mentre els peus i
els ulls i el melcó i el gram segueixen l’eix de la terra en la pesantor, els
colors del món, el creixement i contenint la materialitat de la vida. Com el
vedell invisible a dins del ventre de la vaca. Espera infinita.
Visc el
camí que bolco en paraules. Com si el món –la meva llar– sortís de dins meu.
Malgrat que les arestes de les dificultats assetgen, puc seguir. Soc lliure
perquè conec el traçat que em queda. N’he vist, de semblants, en d’altres. El
to és suau i la veu plena de veritats. Remugant em torna tot el que he vist i
sentit. És en la calma de les tardes i vespres que escric plenament. L’existència
continguda, reposada, aclarida, trobada, sentida i pensada amb el cos i l’ànima
sencers. Espera humana.
