Vespres d’abril. Foscor verdosa que respira: la força del despertar en la seva esplendor. Abril mediterrani, garrotxí, emmetzinat de nuvolades espesses que es passegen per un cel d’atzur pur que corona les arbredes.
Em passejo pels senders assedegats de flors i insectes: encara no mortifica la calor, encara tensa la fredor nocturna, però les vesprades s’estiren i s’encenen en postes roges a l’horitzó. Els prats neixen seguint l’impuls de l’abundància: sols els falta la pluja que els amaneixi.
Eclipsi de verdor, repòs dels meus ulls. Sol de lectures i caminades, de viatges en cotxe i de corregudes pels patis i jardins. Quin goig! Quina exaltació dins meu! Sentir el món i voler-m’hi fondre en danses d’alegria. Respirar la natura i témer la finitud d’aquests tebis jorns.
I és en vespres d’abril que em pregunto per què parlar d’impressions i taques de sensacions, en lloc de tendir a construir texts narratius per atraure l’atenció del lector. Reconec que la meva interioritat m’interessa a mi, però no puc evitar evocar-la en paraules descriptives. ¿Per què hauria de voler dir quelcom mentre ja expresso què sento –encara que em trobi limitada pel meu ús lingüístic–? M’escolo entre el llenguatge com l’aigua entre els dits, jugo, recordo i creo records del que sento.
¿Per què m’expresso? Per una necessitat psicològica, per curar-me.
Em passejo pels senders assedegats de flors i insectes: encara no mortifica la calor, encara tensa la fredor nocturna, però les vesprades s’estiren i s’encenen en postes roges a l’horitzó. Els prats neixen seguint l’impuls de l’abundància: sols els falta la pluja que els amaneixi.
Eclipsi de verdor, repòs dels meus ulls. Sol de lectures i caminades, de viatges en cotxe i de corregudes pels patis i jardins. Quin goig! Quina exaltació dins meu! Sentir el món i voler-m’hi fondre en danses d’alegria. Respirar la natura i témer la finitud d’aquests tebis jorns.
I és en vespres d’abril que em pregunto per què parlar d’impressions i taques de sensacions, en lloc de tendir a construir texts narratius per atraure l’atenció del lector. Reconec que la meva interioritat m’interessa a mi, però no puc evitar evocar-la en paraules descriptives. ¿Per què hauria de voler dir quelcom mentre ja expresso què sento –encara que em trobi limitada pel meu ús lingüístic–? M’escolo entre el llenguatge com l’aigua entre els dits, jugo, recordo i creo records del que sento.
¿Per què m’expresso? Per una necessitat psicològica, per curar-me.
