Ser un

Ser un, sense perdre’s. Ser u amb altri, sense deixar de ser un mateix. Mirar als ulls i escoltar les paraules i veure-hi, sincer, l’altre; sense deixar que la ment imposi un miratge. Ser capaç de discernir allò que val la pena entre totes les excuses que ens distreuen. Que arribi una nit en què puguem dir que val la pena, que és així com volem que sigui el camí. Sentir com la força de la vida traspua enmig de les tristeses, com la veritat creix palpable enmig de la il·lusió. Perquè un dia tots els sols es pondran –lentament, dessagnant núvols rojos i morats estesos en un cel ocre– i amb ells els instants de melangia per quedar-se atrapat al passat: i tot serà futur i novetat, temors i el soroll de les nostres passes. De les meves passes. Veus i esguards compartits que es mesclen dins meu, que determinen el meu caminar. I alhora tan distants i diferents a tot el que pugui sentir, voler i viure. Unitat complexa, dissolta en menudes multituds.

¿Serà veritat que...

¿Serà veritat que rere aquestes gotes de pluja s’hi amaga la fragilitat del temps? A vegades la fredor es filtra enmig dels gest i de les paraules, fent-ho tot tan distant, fins al punt de sentir-se arrossegat cap als oblidats dies de calidesa. Postals dels records col·lecciono, dedicant hores del present a mirar enrere. Les parets humides desfiguren l’horitzó solitari. Ni els objectes ni els mots aconsegueixen omplir el buit dels carrers: falta la vida, guardada al fons d’un calaix, com una fotografia que cau a l’oblit.

El son es trenca per falta de foscor a la nit. De tant en tant plovisqueja, i això ajuda a apaivagar les pors. Potser rere les gotes de la pluja hi ha silencis que no volem sentir, potser el pas del temps ens fa basarda. Perquè mesurant les hores o no, necessitem resoldre’ns: aprendre i perseverar per embolcallar la vida de dolçor. Ens pot semblar incomprensible la lentitud, i prescindible. Però no es poden traçar nous camins sense conèixer la dificultat. I correm el risc de fer-nos malbé, sense aprofundir en el significat dels nostres esguards.

Potser algun dia la pluja hauria de cobrir-nos la pell fent-nos oblidar, durant innombrables instant, quan de temps necessitem per ser un batec, perquè el sol ens faci madurar, per conèixer la solitud, per impregnar-nos de les vides dels altres. Per viure.

Lliscant sobre l'asfalt

Lliscant sobre l’asfalt, buscant les llunyanes punxes de les blaves muntanyes, pentinant els camps amb la mirada sota l’esmorteïda llum del sol. No hi ha ningú més amb qui parlar, només la velocitat que batega com l’única pulsació. I busco. He perdut la noció del temps: aturar-me i baixar del cotxe suposaria topar amb la meva realitat. Mentre, m’escapo de totes les parades, de tot el que m’espera a la tranquil·litat dels llocs. Però si defujo no és pels problemes que em rebran amb els braços oberts, ni per sentir el degoteig del temps com m’esquinça la pell. Fujo per evitar sentir que no he aconseguir el que volia, per no sentir el remordiment.

Conec moltes sensacions, conec molts estats mentals, mes sols un és capaç d’omplir-me de buidor i d’anihilar el que sóc: el lament de no haver conquerit el futur que volia. I llisco sobre un asfalt gris brillant, ample, amb les línies blanques ben dibuixades i fines. Amb pocs segons engoleixo metres que les cames humanes no podrien atrapar. Enrere es queda allò que ja no val la pena, allò que té per nom la nostàlgia. Segur que més enllà de la meva visió hi ha quelcom que em m’aportarà la sensació de plenitud que cap altre paisatge té.

A mesura que els pneumàtics roden sobre trams ja traçats sona per la ràdio una melodia d’antany. Through the storm we reach the shore. La ment perd les fites que em puguin dur cap a alguna localitat. And you give yourself away. Em sobrevé un record. No, una sensació, o alguna cosa encara més gran: el benestar de temps d’infantesa; la il·lusió de viure; el gaudi d’un instant; la mirada tendra i encuriosida pel que s’esdevenia, però alhora plena de melangia per la por a perdre aquell moment. I així va ser, i així ha estat: la vida és un constant perdre allò que ni tan sols es pot abraçar.

Amb dolor dins del pit, amb la visió negada de frustració, l’horitzó es dilueix rere el sol que es pon. ¿Per què perseguir si un no es pot omplir? ¿Per què buscar, quan no sóc capaç ni de retenir el goig d’un instant? Ni la persecució ni l’evasió poden dur-me fins a bon port, fins on la calma de les onades em faci sentir part del que sóc, del que visc. Sense penediments, sense obstinar-me per retornar al passat.

Envà és el lament

Si pogués, contemplaria, com el Petit Príncep, quaranta-dues postes de sol en un dia, per a poder retenir quelcom: un bri de melancolia. Sentir la buidor al pit dol més que retenir-la a les mans. L’enyor pel mer pas del temps, l’enyor de tot allò perdut en jorns que mai no han existit. Com el perfum dels jacints –intens i alegre– són aquests instants d’alegria ensopida, duent amb ells –com una remor lleu– records i sensacions, mescles de fragments de la vida que havien quedat colgats sota les hores que les minuteres acumulen. Murmuren les veus entre somriures al meu voltant, però per a mi el temps s’ha deturat. L’ara mor quan em submergeixo de cap a memòries remotes, perdudes. Inexistents. Perible em sento, anorreada per les indeturables passes del temps. Envà són les meves gambades per atrapar-lo; envà són els somieigs en temps passats. Envà és el lament.

Pàl·lid ocre és el cel

Pàl·lid ocre és el cel, mig cobert de núvols grisos desfets.

Morada és la tarda, les siluetes dels núvols esclaten de malva.
Ombrívola i apagada és l’hora baixa d’un vespre trist.
M’esmunyo pels carrers empedrats que no em porten fins on em pugui reconèixer.
Tot m’és aliè, i desconegut és l’esguard que llanço al món: la distància és insalvable.
El riu s’ofega amb el seu propi curs, en el seu camí cap a l’extinció.

Pols de llum enlluerna la nit

Pols de llum enlluerna la nit. Les estrelles no es veuen. No hi ha miralls mar endins. Les veus s'apaguen, la remor de la ciutat és lleu. La brisa travessa els carrerons topant amb ànimes nocturnes. La claredat de la foscor engrandeix la soledat. S'inflama el pit per la bellesa d'un instant de solitud. No cal res més, no calen raons: avui sóc un estel fugaç, de tènue llum, que neda per la dorment Girona.