Pàl·lid ocre és el cel

Pàl·lid ocre és el cel, mig cobert de núvols grisos desfets.

Morada és la tarda, les siluetes dels núvols esclaten de malva.
Ombrívola i apagada és l’hora baixa d’un vespre trist.
M’esmunyo pels carrers empedrats que no em porten fins on em pugui reconèixer.
Tot m’és aliè, i desconegut és l’esguard que llanço al món: la distància és insalvable.
El riu s’ofega amb el seu propi curs, en el seu camí cap a l’extinció.