El fred a les dents, escopint un alè blau sota els núvols blancs. Els avets s'estenen al llarg de l'horitzó. Muntanyes, neu i totes les passes per caminar.
A la gèlida riba els braços braus empenyen les embarcacions menudes. Baten l'aire glaçat, el reflex dels seus rostres.
El silenci timoneja, esquinçant totes les paraules desfetes en baf. Només la fusta solca l'aigua trencadissa. Les mans difícilment se separen dels rems: el fred les hi ha enganxat.
La pell s'arruga, la sang s'aglutina i el sol deixa veure un color morat quiet. Les galtes en prou feines recorden el vent que les acarona.
Com cosacs, els homes que remen s'endinsen cap als senders aquosos. Colpegen l'espuma a punt de neu. Se'ls hi estreny la pell àrida de fred. De rostre blau, els eslaus posen els peus sobre la neu verge. Enceten de nou totes les jornades d'hivern, així els hi mana la voluntat celestial.
Els ulls no s'acaben l'ample volta, les ninetes giren buscant el blanc de la llum. Les passes cruixen quan són petja a la nevada terra. Les volves s'enganxen a la cara, estronquen la respiració i fan ferida. Els músculs perden força, mancats d'escalfor com estan. La borrasca xiula a les orelles i assetja la mirada frontal.
El propi caminar és l'única melodia que fresseja arran de terra. Els arbres es belluguen en el dubte segàs del vent sec.
Fatigosos, esquitxats de gebre, esculpint camí al riu venós, enfonsant-se a la blanca catifa, respirant feblesa i anhelant un foc viril que els revifi per dintre... així avancen pel viure els navegants de les estepes russes.
