Els arbres es panseixen i la brisa empeny, però encara piulen, curulles de vida, al niu, les orenetes puntuals. S'acaba l'estiu i comença el declivi, vénen les primeres pluges -després d'absentar-se-, i la foscor envaeix les hores i ens crida al recer.
La maldat penetra en els homes: la mentida parla per ells i ja res els importa. Flueixen les seves vides com flamarades obstinades a devorar el buit i l'aire. Però no tots cauran a les brases, no tots.
Procura que a l'arribada de la nit la feina estigui feta. Les estrelles no s'esperen. No busquis recer enlloc: persevera, i seràs l'únic refugi. Déu és al teu pols. No necessites llàntia per llegir l'evidència, ni en la foscor més absoluta. La vida parla per si sola.
Respira i t'adonaràs que tan el rierol com les valls i les planes són una exhalació de Déu als ulls humils.
