Temps

Amb un fil de veu cauen les fulles, igual que quan fas sonar els teus passos, igual. Tu ets tardor: de veu caduca, ironia, jocs de colors i persistència en demanar que algú es fixi en tu. Jo et miro mentre tu fas rodar les ninetes fosques d'una paret a una altra; et deleixes per esquivar-me. Gat de veu estrident ets. Pessiga'm fins que desperti i pugui mossegar-te: oh temps!

Escrivint puc oblidar-te

Escrivint puc oblidar-te, perquè t'allunyes de mi; la memòria ja no es resisteix per conserva-te. Però el teu crit ofega la distància, t'escoles per la tinta i llisques per tots els papers. Per això escric, cada dia, per deixar-te parlar. Buido tot el que tinc de tu, malgrat recuperar el teu tacte cada vegada que vesso mots al blanc paper, llest per oblidar-te, mentre et pronuncio eternament. 

Tardor

Es panseixen les mans dels records.
La tènue llum esquiva els anys
sense poder esperar.
Cauen els trossos de cel
entre grocs i taronges.
El vent despulla els camins fets
i les escorces amarades de melangia.

Com un home silenciós
que camina ets;
passes, i ho canvies tot
amb un gest invisible.