Ja feia dies que el sol no sortia,
una espessa boira havia envaït tots els camins;
Caront guardava el darrer de tots.
Vaig pujar a la vella barqueta
-n'hi havia dos més al meu costat-,
el guardià començà a batre l'aigua,
de nou, com a cada parada, amb cada visitant.
L'aigua transparent amb prou feines feia remor.
Més endavant, amagades entre els alts joncs,
tres vies separades dividien els tres passatgers.
Les dues primeres eren de terra,
on hi van desembarcar els dos companys.
Caront va endinsar-se a les aigües de la tercera,
era una riba sense límits, sense horitzó fixat.
Vaig veure una llum tímida i distant.
¿S'acabava tot allà? ¿Per què era tan tèbia la seva esplendor?
Ara ho explico sense recordar-ho. No sé d'on trec les paraules.
Tinc els ulls clucs.
Encara sento algú que fresseja i flota per l'aigua.
