Esquitxes els arbres de tardor. El caure de les fulles és lent com les teves parpelles. Emplenes la llum de matisos i de nostàlgies. Per les esquerdes entres, com els primers freds. T'acostes a les coses i ens lleves un somriure quan ens sembla recordar haver-te sentit en altres temps. Perquè de setembre a octubre corre la memòria com les cames nues de la canalla; juganera i fugissera pels carrers.
L'escorça madura, fatigada i vella, espera fer-te lloc perquè l'escalfis a l'hivern. Tu, Déu, gran vividor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada