Elegia al germà

Gèlids són els peus que trepitgen la terra.

Com la seva corona, tot el fa sagnar.

Avança, mig nu, per la senda encomanada.

La boira cobreix la seva figura.

No es creua ningú al seu pas.

Ja no hi ha un riu sa que fressegi,

ni peixos per alimentar l'humil servidor.

Tot just clareja. Tot ell alena els cants.

Silenciosos són els plors, nostàlgiques les mirades.

El fred cobreix les seves espatlles

que agonitzen del llegat humà.

Sagnant les mans pressenten, com el rovell,

l'encarnació de la pena.

La llum i el canvi resideixen vora la llar,

en els que fan burla mentre el plat fumeja,

als que manipulen la paraula,

als que fulminen en nom de la vida,

als que fan gran el dia per oblidar,

i a tots els que no saben en quin camí elevar-se.

Ell encara llagrimeja en cada naixement.

Déu, un esquitx

Qui coneix la tèbia llum del capvespre? Aquell que ha vist morir el món un dia, rere un altre.

Eixugo les llàgrimes blaves d’un nen… diu que plora perquè ha vist molta llum: “Déu és com un esquitx”. Unes gotes de fe li feien brillar els ulls innocents. “La rosada matinera, una fina pluja de primavera, les primeres aquarel·les de nit al cel…” Mentre la pell fina de la galta acollia aquell camí de nostàlgia. “Quan estàs vora l’estany i acostes la mirada perquè el teu reflex te la torni… una lleu gota et frega la galta, fina com un àngel, i tots els peixos es belluguen en el silenci de l’aigua.” Sembla un nen gran, o un petit alat. “I no veus cap causa, entens que tot és fruit d’una gran inspiració.” Un núvol es passeja davant del sol. Una tèrbola claror tenyeix l’escena. “A vegades ploro i no sé per què. Però segur que em saludà, em vigila. Ahir es va barrejar entre les fulles del jardí, com una cuca de llum.”

Insistent i perseverant a la veritat. Perquè les ombres acompanyen al sol, les estrelles i el mirall de la lluna a la nit.

Unes paraules que es removien dins meu temps ençà

Profund és el buit que m’engoleix en una nit sense estrelles, el fred em glaça la respiració i la tristesa dels fanals solament em suggereix el camí cap a la pols que ens compon. N’il·luminen el camí. Congelat i obscur és el sender més ample cap a les brases dels ressegats. Un buit de pluja plora per les ànimes venudes i em crema amb les gotes resseguint-me el rostre. M’empapen la mirada de dubte, em xiuxiuegen ocupacions i projectes... vida. Però els llavis, ja sagnants, confessen no haver predicat la veritat dia i nit com l’enviat. Abord d’un cop sec, un fil de plata penja tant fràgil com l’últim sospir. I el sentiment d’emprendre un viatge sense retorn, de romandre en un etern silenci, com una rosa blanca closa i eteri que, amb un oreig angèlic, reposa al jardí del senyor.