Déu, un esquitx

Qui coneix la tèbia llum del capvespre? Aquell que ha vist morir el món un dia, rere un altre.

Eixugo les llàgrimes blaves d’un nen… diu que plora perquè ha vist molta llum: “Déu és com un esquitx”. Unes gotes de fe li feien brillar els ulls innocents. “La rosada matinera, una fina pluja de primavera, les primeres aquarel·les de nit al cel…” Mentre la pell fina de la galta acollia aquell camí de nostàlgia. “Quan estàs vora l’estany i acostes la mirada perquè el teu reflex te la torni… una lleu gota et frega la galta, fina com un àngel, i tots els peixos es belluguen en el silenci de l’aigua.” Sembla un nen gran, o un petit alat. “I no veus cap causa, entens que tot és fruit d’una gran inspiració.” Un núvol es passeja davant del sol. Una tèrbola claror tenyeix l’escena. “A vegades ploro i no sé per què. Però segur que em saludà, em vigila. Ahir es va barrejar entre les fulles del jardí, com una cuca de llum.”

Insistent i perseverant a la veritat. Perquè les ombres acompanyen al sol, les estrelles i el mirall de la lluna a la nit.