Profund és el buit que m’engoleix en una nit sense estrelles, el fred em glaça la respiració i la tristesa dels fanals solament em suggereix el camí cap a la pols que ens compon. N’il·luminen el camí. Congelat i obscur és el sender més ample cap a les brases dels ressegats. Un buit de pluja plora per les ànimes venudes i em crema amb les gotes resseguint-me el rostre. M’empapen la mirada de dubte, em xiuxiuegen ocupacions i projectes... vida. Però els llavis, ja sagnants, confessen no haver predicat la veritat dia i nit com l’enviat. Abord d’un cop sec, un fil de plata penja tant fràgil com l’últim sospir. I el sentiment d’emprendre un viatge sense retorn, de romandre en un etern silenci, com una rosa blanca closa i eteri que, amb un oreig angèlic, reposa al jardí del senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada