Tarda de juny reflectida en una paret antiga. Les ombres
tomben i els minuts es desfan a la memòria. Vaig seure a l’esglaó i amb les
mans m’abraçava les cames. Devia tenir set o vuit anys i sentia el cos lleuger.
Però recordo molt bé com es començava a despertar, constantment, un sentiment
d’ulls oberts, poques paraules i llocs quiets. Les coses estaven lluny. O jo pensava
que no formava part del mateix entorn.
A vegades tanco els ulls i encara estic allà: deixava caure la tarda mentre les rajoles eren cada vegada més fredes. No calia que m’estigués a l’esglaó per sentir-ho. Enmig d’un sopar animat, si girava la vista envers la magnòlia i els xiprers de l’hort, també sonava la malenconia. Però eren notes diferents: els camps espigats tocaven en clau de canvi, de creixement profund, mentre que a ciutat el sol era un forat negre. Em transportaven a llocs diferents, però l’atracció era semblantment forta. Una era la vida, que ho engoleix tot amb la transformació, i l’altra era la mort, que ho emmetzina tot amb la buidor.
Hi ha qui diu que són el mateix, que l’únic diferent és la percepció del fenomen. Potser són les energies dels llocs, o les meves circumstàncies. Tot i que jo crec que em dedico a observar el món i, aleshores, copso la música que canten els llocs. Però fins i tot cada lloc canta diferent un dia de l’altre. No m’hauria imaginat mai, per exemple, que aquest edifici abandonat avui refilés el moviment d’un pardal aixoplugat de la pluja de juny a l’any de gràcia del control mundial.
El pardal s’hi està ben quiet, expectant. Avui viu, potser està content de l’esclat del món al seu pit plomós. Ara acluca els ulls, ara mou el cap. La pluja no para i els seus minuts s’escolen en una espera sense data de caducitat. I si aquesta espera també ha de ser viscuda? I si el tot ho necessita tot: l’espera, la incertesa, un pes ploma sota una teula, un moviment de bec o un aclucar d’ulls? Els ocells alcen el vol sols. Per què els humans teixim convencions que ens esclavitzen? N’hi ha que ja vivim i no necessitem l’aprovació d’algú que no s’ha abstret contemplant la pluja.
A vegades tanco els ulls i encara estic allà: deixava caure la tarda mentre les rajoles eren cada vegada més fredes. No calia que m’estigués a l’esglaó per sentir-ho. Enmig d’un sopar animat, si girava la vista envers la magnòlia i els xiprers de l’hort, també sonava la malenconia. Però eren notes diferents: els camps espigats tocaven en clau de canvi, de creixement profund, mentre que a ciutat el sol era un forat negre. Em transportaven a llocs diferents, però l’atracció era semblantment forta. Una era la vida, que ho engoleix tot amb la transformació, i l’altra era la mort, que ho emmetzina tot amb la buidor.
Hi ha qui diu que són el mateix, que l’únic diferent és la percepció del fenomen. Potser són les energies dels llocs, o les meves circumstàncies. Tot i que jo crec que em dedico a observar el món i, aleshores, copso la música que canten els llocs. Però fins i tot cada lloc canta diferent un dia de l’altre. No m’hauria imaginat mai, per exemple, que aquest edifici abandonat avui refilés el moviment d’un pardal aixoplugat de la pluja de juny a l’any de gràcia del control mundial.
El pardal s’hi està ben quiet, expectant. Avui viu, potser està content de l’esclat del món al seu pit plomós. Ara acluca els ulls, ara mou el cap. La pluja no para i els seus minuts s’escolen en una espera sense data de caducitat. I si aquesta espera també ha de ser viscuda? I si el tot ho necessita tot: l’espera, la incertesa, un pes ploma sota una teula, un moviment de bec o un aclucar d’ulls? Els ocells alcen el vol sols. Per què els humans teixim convencions que ens esclavitzen? N’hi ha que ja vivim i no necessitem l’aprovació d’algú que no s’ha abstret contemplant la pluja.
