Moment inicial

Desconec la idiosincràsia d’aquest moment de la vida: el seu nom, el seu gust complet, la visió amb perspectiva. Em trobo al bell mig de quelcom que, ara, em supera de tan inicial que és. Encara m’agafo a les sensacions i seguretats antigues, com si fossin la representació de la meva persona actual. La representació de les experiències internes. Un miratge davant de mi mateixa. Aire per la resta de persones. Els solcs i els replecs de la ment s’endureixen, s’esquerden i el trencadís que en resulta crea imatges fragmentades del passat. I l’ocasió per utilitzar aquest terreny modelable per seguir taquigrafiant l’experiència de l’existència. Ara, ara, ara, ara, ara que ja és passat i tot queda al fons, al fons entre els pensaments i la pell més despellofada i que encara recorda, que encara ho sent tot i crida de dolor. ¡¿Per què!? Però, ¿per què em costa rebre, assumir les cremades, el dolor i la cicatrització? L’important és la vivència, la lentitud de les coses i la nostra actitud davant d’aquests esdeveniments, sovint, incomprensibles. Estranys i que formen part de nosaltres. El dolor i jo som el mateix cos cridant, recordant, apaivagant la ferida. La cremada i jo som la mateixa reacció, la trobada que esclata. La ferida i jo som la mateixa història. Vivències vàries, plaents i agradables o angoixants. Al cap i a la fi tot són solcs a la meva existència, llaurada pel temps i els esdeveniments. El temps m’esdevé, batega més fort que el meu cos. Però el temps m’esdevé perquè és un esdeveniment en si mateix. És, com un remolí de força que surt de dins meu. Em solco, em llauro, em fereixo, m’incomprenc, em dubto, em busco com a destí a fora quan els meus gestos graviten d’un eix que trasllado arreu, en mi. Si desconec la idiosincràsia d’aquest moment de la vida, em desconec el nom, el gust, l’olor, el sentit, la voluntat, els gests, les paraules, els pensaments, la pulsió, la vida i la mort. ¿Qui sóc? Puc creure que visc, si ho faig sense conèixer-me, però només serà una apologia ingènua del meu oblit. Com l’amnèsia col·lectiva que molts autoforagitats practiquen sota el lema “viu la vida”. La qüestió, emperò, és reconèixer el meu oblit. Em palpo el rostre i les faccions notades no s’assemblen a res del que els ulls humans poden arribar a veure. Si les mans no em revelen a mi mateixa, si els ulls s’adormen, si les orelles no escolten, si l’olfacte s’apaga, si el gust es marceix i els pensaments no flueixen, necessitaré quelcom que em transcendeixi per posar llum a la meva foscor personal. Em vull conèixer. Encara que, ¿estic en condicions de conèixer un tros d’univers? ¿Comprendrà la meva ment? Potser la meva pròpia existència pot ajudar-me, potser pot fer brotar en mi alguna traça, per invisible que sigui, que m’orienti. ¿A on, a on? ¿És aquesta fiblada? ¿El neguit? ¿La calma? ¿L’observació entera i pausada del món? ¿O és el silenci als meus interrogants? Busco enmig de la troballa perquè no sé llegir-me. ¿Quin és el meu llenguatge? Vida. Existència que rodola de naixement a mort i a pols i potser a quelcom més. I més i més existència inconeguda, però no tant com la present, ja que aquesta és imminent i l’haig de viure, atès que la vull viure. ¿La visc així? ¿O me la miro des de fora? No, fins i tot l’enfora és en mi perquè hi ha consciència, narració o diàleg de vida. Encara que el silenci imperi. No tothom viu la vida perquè no tothom és conscient del diàleg amb si mateix, amb la pròpia existència, ja que sovint fem callar la consciència. Silenciem la vida, ens silenciem. Per tant, conèixer-me és escoltar, escoltar-me cap aquest diàleg amb mi mateixa. Despertar de l’oblit.

La mirada posada al sud

La mirada posada al sud;

ni la llum ni la fortuna provenen del nord.

Un món de paraules és aquest,

així capgirat i tergiversat de tanta injustícia.

Vides silenciades al preu del benestar.

Si els vius no canvien,

que es revoltin els morts.

Si els vius callen,

que ens parlin els venidors.

Si els vius paguen i manen,

que governar-se a si mateix sigui

la revolució espiritual que el món espera.

La commoció no hauria de generar indiferència.

La consciència adormida,

girada d’esquena, entretinguda i drogada

és la mort de la humanitat.

Ments despertes del Planeta Terra,

no desespereu,

lenta, però inevitable,

és l’alba de la llum que banyarà el món.