El cel
canvia en horitzontal mentre giragonso per terra entre turons, a tocar del Ter
que s’arrossega entre olors de dipòsits i una flora vivaç. La calor amaina i la
brisa pentina la dacsa bellugadissa. El món està molt viu als vespres, el punt
més àlgid dels dies d’estiu. I el món es deixa crear nous camins amb cada pas,
amb cada pensament. Endins, boca endins i món enllà, en la quietud i el
moviment hi rau l’avinguda que guareix les ànimes. És l’estança de les anades i
vingudes i dels universos que neixen en les cavil·lacions d’abans d’anar a
dormir. On l’important no és el canvi extern, sinó els girs del sentit intern,
íntim. I vivim, vivim en l’equilibri del gest vital. Som traça d’una força que
no pot si no crear, estendre’s i replegar-se. Al bell mig d’un racó, d’un
aparent no-res: nosaltres. Sota aquest sol que pica, vorejats per les onades i
dedicats a auscultar —com estem, oi?— la constant de l’existència. Del creat,
del creador, dels auscultadors. De tot, que és el mateix, encara que minúscul.
Els
núvols desfilats són ocres i roses, tots a ponent, camí a albes passades.
Flrrxxx, la sorra espetega a mitja veu i es desfà en pols cap enlaire. De nit
caiguda sembla la ciutat més arran de terra i amb un buit d’aire fresc entre
l’herba i les estrelles. El temps de la vida s’eixampla enmig dels canvis i en
un ara i aquí despullats de quantitats. No, és l’esguard, la consciència de
vida sobre els esdeveniments, sobre els instants, el que en dilata
l’experiència.
