Com un riu, ofec de gris.
Nostàlgia i solitud: la llar i el repòs. Els xiscles desequilibrats dels trens
llisquen per la ciutat. El vent em dispersa la pell i desconec l’assobre i el
dessota dels replecs. Ffshh, a glopades respiro. M’oblido arreu, com un record
imminent i tediós. Vull aprendre a parlar amb claredat i a no desbordar-me.
Encara em sóc inconeguda en l’anar i venir de les onades. Em calen escletxes
per a sortir, perquè s’hi filtri la vida, la llum.
