Canvi

Un estol d’ocells cau en picat per tornar a alçar el vol davant d’una façana. El cel blau-groc està tacat per la llum ventosa de la posta. Les branques es vesteixen amb fulles tenyides de roig o de nuesa. El murmuri dels carrers no para. S’acumula tardor abatuda a les voreres i, malgrat les ments distretes per les tradicions sense sentit, el món no defalleix amb les seves fiblades de bellesa. Indolores són aquestes i s’han d’aprendre a sentir. El canvi i l’envelliment no són tendències allunyades de l’ànim de vida, a diferència d’un aferrar-se a l’immobilisme històric que destrueix la capacitat creadora i reflexiva. Sembla que demà plourà. Canvi. Però a les vides de tots aquells aqueferats per les dinàmiques socials no hi pouaran novetats. La vida donada no admet escletxes ni preguntes. La fal·lera per omplir el buit autoimposat encega més que els rajos ardents del sol de migdia. S’enfosqueix el cel i sé del cert que no em fa basarda la nit, sinó la foscor d’una vida no viscuda amb determinació.

El que és

Com em sento? Deixo que la marea pugi perquè arrossegui tota la pena que en algun moment de la meva vida ha marcit trossos del meu ànim. Soc, en tot. Em considero un bri d’herba pentinat pel vent i un núvol esquinçat pel sol del capvespre. Sí, només puc dir que això seria viure, ser. Copsar la vida, més enllà d’un moviment involuntari. Sentir el vent, sentir-se esquinçat, notar la marea. I viure-ho com l’acte més sacre del món. Encara que sigui la malaltia, la pèrdua i l’engany. La vida també versa sobre això. La vida també ho inclou. Espera, la vida és una constant; la mort, un instant. I després, més i més. Altres oceans, altres mons. Sempre en algun racó de l’univers perquè això no s’atura. Energia que s’expandeix i transita en les dinàmiques creatives o il·lusòries. Això ho decideix cadascú. Jo estic a favor de la vida, de la creació, sigui dura o pura, perquè és un gest senzill que acarona tot el que crea. No hi ha il·lusió ni promesa que valguin, sols el que és.

El cel canvia

El cel canvia en horitzontal mentre giragonso per terra entre turons, a tocar del Ter que s’arrossega entre olors de dipòsits i una flora vivaç. La calor amaina i la brisa pentina la dacsa bellugadissa. El món està molt viu als vespres, el punt més àlgid dels dies d’estiu. I el món es deixa crear nous camins amb cada pas, amb cada pensament. Endins, boca endins i món enllà, en la quietud i el moviment hi rau l’avinguda que guareix les ànimes. És l’estança de les anades i vingudes i dels universos que neixen en les cavil·lacions d’abans d’anar a dormir. On l’important no és el canvi extern, sinó els girs del sentit intern, íntim. I vivim, vivim en l’equilibri del gest vital. Som traça d’una força que no pot si no crear, estendre’s i replegar-se. Al bell mig d’un racó, d’un aparent no-res: nosaltres. Sota aquest sol que pica, vorejats per les onades i dedicats a auscultar —com estem, oi?— la constant de l’existència. Del creat, del creador, dels auscultadors. De tot, que és el mateix, encara que minúscul.

Els núvols desfilats són ocres i roses, tots a ponent, camí a albes passades. Flrrxxx, la sorra espetega a mitja veu i es desfà en pols cap enlaire. De nit caiguda sembla la ciutat més arran de terra i amb un buit d’aire fresc entre l’herba i les estrelles. El temps de la vida s’eixampla enmig dels canvis i en un ara i aquí despullats de quantitats. No, és l’esguard, la consciència de vida sobre els esdeveniments, sobre els instants, el que en dilata l’experiència.

Potència i mort

Pell sobre pell i la terra humida de les tempestes. Els núvols blau marí cobreixen els pics i les muntanyes s’amaguen frondoses de verd com estan. El temps giravolta i corre sobre els camins, sobre el pelatge de les espigues, com la ventolera que fa dansar els arbres sota el blau del cel. El pol·len està enganxat a les cantonades de les voreres i l’aire és respirable. Les pluges dels darrers dies fan que la pol·linització dels plataners no sigui tan agressiva als ulls. La vida segueix, plena de canvi, com el curs imparable del riu, fred, arrossegador fins a la desembocadura. Ara floreixen les roselles, ara cauen els pètals en un esclat de potència i mort unides. Existir en els confins d’una tarda de primavera que empeny a ser fins a cessar. I, tanmateix, no deixar, no poder deixar de sentir el batec del món en la invisible lligadura envers el futur ple de malaltia, d’arrugues, de pudors i de mosques. L’ara i l’ahir són el llast del fruit més dolç que voldrà desfer-se entre l’herbam per poder tornar, per ser mossegada que enverina de força a la joventut. I l’esguard que sempre s’anota els gests per dir-los, torçats i febles ja de les vivències més reals. Perquè busca l’escletxa des d’on sentir la flamarada de la vida. Primavera rere primavera.

Inici constant

De la font d’inspiració de la meva vida neixen totes i cadascuna de les paraules que banyen les pàgines de les llibretes i pantalles. Els mots tracen senders cap al recer més íntim de la meva persona, envers la calma de la certesa de qui soc. No em fa falta cercar res més enllà de mi mateixa. No necessito conèixer res més que l’empremta de l’eternitat en la meva existència. No soc res més que un pedaç del món, una gota de l’oceà universal. Vaig i vinc, amaro els sediments de la costa, danso amb la llum extingida de les estrelles i respiro l’aroma del vent que pentina el rostre inestable de la meva espècie. I tot ho faig i sento des d’aquí, des d’enlloc, des de l’inici constant conclòs a la meva mà.

Obre els finestrals

Obre els finestrals, deixem entrar el doll de llum per descobrir-nos amb la pell marcida, els músculs flacs i els ossos marcats. Els llençols ens emboliquen i embalsamen. Ens falta aire en aquesta habitació, a vessar com està de malaltia. Ens visiten cares estranyes que ens atenen amb un tracte familiar després de mirar-nos durant milers de minuts. Ens recullen a les seves mans i paraules. Les parets no ens recorden gens el món. Però s'hi pot viure —potser malviure-hi—, com ho fa la dona d'en Julio, amb sabatilles per l'habitació compartida. I les minses finestres aclucades per tant de sol. Jo voldria obrir uns grans finestrals i deixar que dansin unes llargues i clares cortines. Vull que el món de fora entri volant, sentir-lo refilar i ser-ne part. Els meus dies són lànguids i iguals. El temps fraccionat em separa de l'ahir. Però jo no sento la discontinuïtat en aquest vuitè, en aquesta pell, en aquest tediós dolor. Les visites fluctuen. Em queden ganes de viure? En Julio està estirat a l'altre costat de la cortina groga. Sé que pateix i tot són anades i vingudes d'infermers. Potser si el cel entrés per uns finestrals, potser aleshores el dolor seria una mica més lleu, menys nostre. O potser no i tot és aquí, en aquesta foscor, en aquest ofec. Potser s'hi pot aprendre a viure i ja el temps —les hores invariables— ens acostarà cap al blau-blau.

Perseverar contra la por

El món s’esdevé inevitable com el desplegament de milions de fulles que broten. La força del març i l’estranyesa de les dificultats de la vida ens arrauleixen i aleshores creiem en la por. Per a viure necessitem perseverar contra la por. La nostra existència no està sentenciada per les condicions de naixement de cadascú, ni pel que ens sobrevé, sinó per l’actitud que adoptem a cada moment. Som més que matèria que degenera —enmig d’un esclat constant de vida i de mort—, també som la comprensió inefable de la necessitat de viure i l’energia que transmetem en aquesta existència. La tristesa i el desànim són la nostra responsabilitat. Hem de resistir i esforçar-nos en aquests penosos i tempestius temps que ens travessen. Perseverar en una vida plena i amb sentit és el deure que tenim amb nosaltres mateixos. Som els nostres jutges. El desànim és la dissonància entre aquesta existència i el nostre esperit etern. Una alteració energètica al cosmos que hem de reparar.

Davant de tot, hem de viure plenament.