A vegades voldria llençar-me de
cap a la terra i que aquesta m’engolís per ser perenne com l’herba, arrugada
com les arrels, perfumada com les flors del llimoner, verda i concentrada com
una cirera que vermelleja, fosca com l’ombra dels arbres, densa com les aromes del
bosc i secreta com un cant distant d’ocell. Mentre em sento amb el món i
tremolo d’emoció, camino pels senders que m’han vist créixer i m’enfilo cap al
sotabosc: pel capvespre el món reposa vora la creixent verdor dels camps, les
rengleres d’arbredes dibuixen el paisatge emmirallades pels últims blaus del
dia i els ocells refilen a sota de les copes dels arbres. La vida puja entre
les fulles, els arbustos que punxen i que destil·len pol·len, cap a la volta
que ens cobreix com un mantell. El món em traspua com el sentit ho fa amb les
paraules. Som tan semblants, que sovint ens confonem. Som un de sol i tants a
la vegada, com la muntanya ajaguda com un cos ple d’alzinars i rouredes i
castanyers i pinedes escampats per la seva pell. Sóc tota món, com una cèl·lula
encarregada d’assimilar una porció d’oxigen.
